Un melodrama nuclear
A Movistar+ hi podeu trobar la sèrie Manhattan. Una mena de Mad men amb científics nord-americans en què la bogeria i l’obsessió se centren en la competició paranoica per construir la bomba atòmica durant la Segona Guerra Mundial. El context: el desert de Nou Mèxic. Una reserva secreta controlada de manera molt estricta per l’exèrcit nord-americà on tenen els principals cervells de la física treballant com esclaus. Una espècie de camp de concentració on tenen tancat el talent científic juntament amb les seves famílies. El caldo de cultiu de la sèrie, per tant, es desenvolupa en un ambient insòlit que permet, d’una banda, la trama de la investigació sota un núvol de radioactivitat i, de l’altra, l’ambient domèstic de les dones i els fills, que viuen en una mena de presó al servei de la feina dels marits. El primer capítol de la primera temporada costa d’empassar. El context és tan estrany i la crispació dels físics rivalitzant entre ells tan espessa que l’atmosfera es fa feixuga. Però a partir del segon capítol l’equilibri entre les vides privades i la cursa científica es compensa, les subtrames queden més ben perfilades i el neguit dels personatges t’atrapa.
Ciència, política, espionatge i vida quotidiana es barregen en un clima hostil. El desert de Nou Mèxic és gairebé un personatge més que posa obstacles als protagonistes. Una mena de paisatge lunar ventós, una pols nuclear que es filtra en l’ànima dels personatges i els emmalalteix lentament, unes explosions radioactives de fons que minen el seu caràcter i un clima tòxic que amaga un secret. I és que a Manhattan un dels recursos més potents és, precisament, el que no es pot dir. Els científics han d’amagar a les seves esposes la recerca que estan duent a terme i elles acaben creant una mena de vespers de convivència on plana el rumor, la xafarderia, la frustració i la ignorància.
El masclisme de l’època permet que apareguin uns rols femenins interessants. Dones que lluiten per adaptar-se o rebel·lar-se en aquest context: “Una dona amb un doctorat és com un mico amb una harmònica”, lamenta l’única científica que està al peu del canó de la recerca nuclear. “Quan jo estudiava el doctorat tenia una companya que resolia equacions de memòria”, la consola un company. “Ah, sí? I ara on és?”, li pregunta ella. “Casada”, respon.
Manhattan té una ambientació dels anys 40 molt acurada, una il·luminació excel·lent que potencia el clima obscurantista i de secret, una direcció que afina en el detall subtil i un guió elaborat que permet el debat entre moral i ciència. Alerta amb el núvol tòxic de Manhattan perquè et contamina sense adonar-te’n...
