El minut de la vergonya

Ariadna Oltra va moderar dijous a la nit el segon debat a TV3 de les eleccions municipals de Barcelona. Si més no, ho va intentar. Una altra cosa és que se’n sortís. Després d’una introducció massa llarga i d’un torn de preguntes als candidats, es va adoptar un debat obert en què els alcaldables es poguessin interpel·lar lliurement. El programa va servir per a tres coses: 1) Constatar com millora el plató del .Cat amb els convidats drets en comptes d’asseguts com és costum en aquest programa. 2) La bona realització, que fragmentant la pantalla proporcionava un intent de dinamisme i modernitat al format. 3) Que encara s’ha de trobar un model televisiu adequat perquè els polítics interaccionin.

Si s’opta per un mètode de torns reglamentat es fa avorrit perquè fan mítings. Si s’opta pel debat obert hi ha el risc de caure en el que va passar dijous: l’efecte olla de grills. Si potencies la llibertat d’intervenció tots els candidats volen participar i interpel·lar els rivals perquè busquen el seu minut d’or davant dels espectadors. Oltra, més que capacitat de moderar i regular aquesta situació, es va dedicar a renyar i demanar calma als alcaldables: “A veure, tots a la vegada no... Em sap greu. Em sembla perfecte que el debat sigui fluid i que es pugui interpel·lar, però jo crec... Sisplau, ara parlo jo... Els espectadors agraeixen que no sigui una cosa encotillada. Jo crec que és la voluntat de tots, la seva i la meva. Però no parlin tots a la vegada perquè si no, no s’entén res...” Oltra no dirigia. Es queixava: “És que em demanen respondre a totes les interpel·lacions i al final s’interpel·len tots!” I insistia: “No s’entén res i em consta perquè al Twitter la gent ho està dient”. L’amenaça del Twitter per espantar els candidats no va ser efectiva. Els polítics ja han après de les pitjors tertúlies que parlar sobre el que diu l’altre és una bona arma per boicotejar el discurs del rival. Per acabar va arribar el terrorífic minut final dels candidats mirant a càmera per pidolar el vot. Un d’aquells instants en què els polítics passen un tràngol i l’espectador s’incomoda. Aquesta súplica mirant l’espectador com qui demana almoina és de vergonya aliena. En aquest país tenim uns polítics tan dolents des del punt de vista comunicatiu que en aquell minut etern en comptes d’escoltar el que diuen ens fixem en les inseguretats que transmeten, en el barbarisme que deixen anar, en la lleugera tremolor de la pupil·la nerviosa mirant-te, en el titubeig de les seves paraules. I dubtes de si el que falla és el format del debat o la qualitat dels polítics.