30 minuts de mala llet

Aquest no va ser un bon cap de setmana per a Joan Clos. Dissabte sortia molt esquitxat amb la denúncia que feia el reportatge Ciutat morta. I diumenge li passava tres quarts del mateix amb el 30 minuts en què s’evidenciava que, com a ministre d’Indústria, va aplanar el camí perquè el projecte Castor tirés endavant. Si bé el cas Castor no ens ve de nou a nivell informatiu, la manera com Castor, un negoci rodó? (perdoneu-los la rima) exposava els budells i les misèries d’aquest negoci escandalós que pagarem de la nostra butxaca és molt reveladora.

És periodísticament impecable. Contraposa les dues versions del cas i ho fa amb un peix gros com a defensor del projecte: Recaredo del Potro, president d’Escal USG, empresa del grup de Florentino Pérez. Té molt mèrit, també, que hagin comptat amb el testimoni de pràcticament tots els que van ser ministres d’Indústria i que van permetre tirar endavant la construcció i posada en marxa d’aquest magatzem de gas (inútil i perillós) davant les Terres de l’Ebre. I és flagrant i vergonyós com cada un dels ministres s’espolsa les puces i carrega el mort als altres. El 30 minuts aconsegueix una cadena excepcional de declaracions seves que els deixa a tots retratadíssims. Montilla ho engega però carrega el mort a Joan Clos, el seu successor, perquè és qui ho va gestionar i tramitar. Clos en responsabilitza Miguel Sebastián perquè és qui firma el decret de concessió. I Sebastián argumenta que això ja li arriba pràcticament fet, que el seu successor, José Manuel Soria, ho hauria pogut aturar, i, a més a més, sobre el dia en què s’aprova: “Yo no estaba en ese consejo de ministros”. Cap d’ells és capaç de donar explicacions sobre la clàusula del contracte que ara obliga els ciutadans a pagar una infraestructura inservible perquè així els inversors del Castor (Florentino Pérez i companyia) recuperin els diners d’una obra que ells mateixos van planificar de manera negligent. A mesura que avança aquest 30 minuts l’espectador es va posant de mala llet no només comprovant el despotisme d’aquestes poderosíssimes empreses sinó l’omissió de responsabilitat i la cara dura que demostren els polítics implicats. Al final t’adones de l’estratègia perfecta tramada entre tots: el projecte Castor és una simple operació financera en què els beneficis són per als que gestionen el cobrament de la morterada. Uns diners que ara paguem els ciutadans. Això no és nou, però descobrir que tots plegats exhibeixen tanta barra és indignant. Entre Ciutat morta i això és un cap de setmana televisiu d’aquells en què et cau la bena dels ulls.