24/04/2015

La sinceritat de la Melero

2 min
La sinceritat de la Melero

Aquest divendres a Els matins de TV3 es va produir una situació força còmica. La senyora Pilar Abel visitava el programa per explicar que vol ser reconeguda com a filla de Salvador Dalí. Un jutjat de Madrid li ha admès a tràmit la demanda de paternitat. La senyora demana la legítima que li correspon de l’herència. Automàticament els espectadors vam pensar en la morterada que això suposaria per a la convidada. La Melero va començar prudent l’entrevista, preguntant per tot el procés de la demanda. Potser pels nervis de ser a la tele, la dona era poc precisa en les respostes. Això va reforçar més la sensació de l’espectador que la finalitat era arreplegar la quarta part de l’herència i els drets d’autor del geni de la pintura. Finalment, l’Helena Garcia Melero va treure el tema: “¿Ha pensat què podria suposar per a vostè rebre la legítima de Salvador Dalí?” La dona es feia la desmenjada i deia que no. Però la Melero insistia, esparverada: “Però vostè s’ha imaginat què és això?” I de fons se sentia l’Empar Moliner rient que li deia: “Tu ja t’ho has imaginat, eh, Melero...” I la periodista, excitada per la xifra superlativa impronunciable, va ser molt sincera: “És que l’altre dia vaig anar a l’exposició comparativa de Picasso-Dalí i vaig pensar en vostè”, li diu a la convidada. De fons se sentien les rialles de l’Empar. La Melero, que va tenir el detall de recomanar-nos a tots l’exposició, feia càbales del que podia suposar l’herència. “Si busca un comptable, l’Helena és la persona...”, li va suggerir burleta el col·laborador de cine a la convidada. La periodista, de sobte, va preguntar si també tindria dret a triar les obres, i la Moliner la va burxar: “Tu què li recomanes, Melero?” I l’Helena ho va tenir clar: “Aquella panera! Aquella panera se l’ha de pillar!” L’Empar, rient, li feia broma: “Tu ja te la veus al menjador de casa, eh!” I, al final, la senyora Pilar Abel va tallar el rotllo: “Perdoneu, per a mi el principal és ser reconeguda i que la meva mare estigui tranquil·la”. L’Helena va posar el fre de mà veient que havien anat massa lluny fent castells de vent amb la fortuna que arrambaria. Tots els espectadors, però, havíem pensat igual que ella. La senyora Abel, molt oportunament, es va emocionar i es va quedar sense paraules. L’Helena, una professional de cap a peus, es va excusar. “Disculpi perquè hem fet una mica de broma i entenc que aquesta situació sigui sensible per a vostè”. La dona, refent-se, va dir que “no, no, millor la broma”, i van posar punt final al programa. Un instant fora de to, certament, però va ser una situació en què tens la sensació que la tele confirma la percepció lògica de l’espectador sobre el que està veient. Però sempre arriba (ja s’entén) la galleda d’aigua freda del políticament correcte que oculta part de l’evidència i la realitat.

stats