La tele i la selecció natural
Aquesta setmana TVE ha estrenat la segona temporada de l’exitós MasterChef Junior, la versió infantil del concurs de cuina. Que hi participin nens fa més emocionant el programa perquè sobten els coneixements gastronòmics de les criatures. Cuinen com persones adultes i se’ls dóna les mateixes eines. No s’espanten davant dels fogons, són coherents a l’hora de triar ingredients amb molt poc temps i dominen tècniques culinàries pròpies dels professionals. Dimarts vèiem la Lucía, una nena de vuit anys, que després de cuinar unes patates a la riojana es disculpava dient que era la primera vegada que ho feia. Després es justificava explicant que sí que havia cuinat altres vegades el marmitako, i que s’hi assemblava força si canviaves la tonyina pel xoriço.
A MasterChef Junior els nens són tractats com adults i amb exigència. Acostumats a programes on són ensinistrats com titelles de fer gràcia, pallassets setciències o lloros de repetició, s’agraeix un espai que demostra que els nens són capaços d’assumir responsabilitats i esforçar-se en una causa útil. El programa es fa una mica llarg però ja s’entén que les dificultats de producció i el cost del programa obliguin a ocupar una franja generosa de la graella. Si no, no sortiria a compte. MasterChef Junior enganxa quan els nens cuinen i es fa pesat quan els fan participar en activitats d’esbarjo.
Però el que sobta d’aquesta edició és com la canalla mimetitza l’actitud dels adults en altres realities de la tele. Alguns (no tots) adopten una actitud més histriònica davant de l’èxit o el fracàs, a l’hora de relacionar-se amb els presentadors o amb els companys. L’exhibició del fanatisme envers els cuiners del jurat també ha incrementat. Sempre passa: les primeres edicions tenen un punt d’ingenuïtat que desapareix en les emissions posteriors. A poc a poc, els nens van descobrint que no només compta el seu talent culinari sinó la capacitat de definir el seu propi personatge televisiu i, el que és més difícil, revestir-lo d’espontaneïtat. Igual que la teoria de la selecció natural, en el càsting sobreviuen els nens amb una personalitat més definida que entren ràpidament en el joc televisiu. El programa focalitza l’atenció en aquells nanos que de seguida desenvolupen un rol concret dins el grup de concursants. Alguns ho detecten i ho potencien: la gestualitat, les intervencions, els crits... són patrons copiats de conductes televisives que han observat en altres programes. La tele, conscientment o inconscientment, els domestica.
