Un ximpanzé com nosaltres
Projecte Nim (el Sense ficció de dimarts a TV3) és un d’aquells documentals que mentre el mires et mantenen en estat xoc i quan els acabes et deixen carregat de tristesa. Es tracta de l’anàlisi i la valoració d’un estudi científic universitari quaranta anys després d’haver-se dut a terme. El documental contacta amb els membres que van formar part d’un experiment que tenia com a element d’estudi un ximpanzé, el Nim. El professor Herb Terrace, de la Universitat de Colúmbia, volia comprovar si aquest primat podia adquirir la funció del llenguatge dels signes, construir frases i establir un sistema de comunicació fluida amb els humans. L’estudi va durar molts anys. Herb Terrace va aconseguir un ximpanzé acabat de néixer i el va integrar en una família de sis fills perquè fos educat com un humà. Després va anar reclutant un seguit d’estudiants, ensinistradors i experts per anar potenciant les aptituds lingüístiques del Nim i analitzar amb més rigor científic els progressos del seu aprenentatge.
El documental tenia fragments breus de recreació dramàtica que eren una mica passats de rosca i emfatitzaven l’aspecte cruel de l’experiment. En molts casos era innecessari perquè el relat dels testimonis ja era colpidor sense necessitat de potenciadors del drama. Però la gran quantitat d’imatges d’arxiu de l’estudi combinada amb la reflexió actual dels participants era interessantíssima. Molt encertat, a més, que el documental permeti que els implicats puguin valorar aquella vivència amb la distància dels anys. L’anàlisi és molt més profunda i autocrítica. Colpeix veure com, malgrat el pas del temps, alguns d’ells continuen emocionant-se en recordar alguns instants.
Projecte Nim té dos nivells de lectura. Per una banda, un de més superficial, que és l’evolució de l’estudi en si sobre la capacitat del ximpanzé per comunicar-se. Per l’altra, la tortura a la qual es va sotmetre la bèstia. El relat inquietant de la primera mare que adopta el Nim, on tot comença com un innocent experiment i acaba amb uns vincles afectuosos (i sexuals) molt torbadors, que deixen l’espectador al·lucinat. I a partir d’aquí anem endinsant-nos en una espiral de relacions personals molt confuses, establiment de llaços afectius estranys, abusos d’autoritat, maltractament animal i comportaments immadurs i alarmants dels cuidadors que desconcerten. Observes com l’estudi universitari se’ls va escapant de les mans fins a convertir-se en una tortura. I el que havia de ser una investigació sobre el comportament animal s’acaba convertint en una anàlisi molt reveladora sobre la (lamentable) conducta humana.
