Prefereixen morir allà
Europa promet refugi a tots aquells que marxen atemorits de països en guerra, però, quan aquests arriben, comproven esgarrifats que ni refugi ni drets. Només tanques, filferro punxegut, murs i atacs.
No vull formar part d'aquesta Europa ni de cap que permeti barbaritats en nom de la seguretat i que faci prevaldre pactes polítics davant de la situació insostenible de milers de persones atrapades en una presó a cel obert. Llegíem a l'ARA —i vivíem gairebé en viu a Twitter gràcies als voluntaris i periodistes que estan instal·lats a Idomeni— que la policia macedònia va atacar el camp de refugiats amb gasos lacrimògens, bales de goma i bombes de so.
Els milers de persones que han fugit de la guerra i que no poden passar els murs aixecats pel fallit somni europeu, havien organitzat una protesta pacífica i pretenien dialogar tant amb les forces de seguretat gregues com amb les macedònies. La demanda principal era que els obrissin la frontera, però ja no per intentar entrar a Europa, sinó per tornar als seus països d'origen. Perquè prefereixen morir allà.
Prefereixen morir allà.
Plantegem-nos fins a quin nivell ha arribat aquesta Europa. El vell continent promet refugi a tots aquells que marxen atemorits de països en guerra que no respecten els drets humans, però, quan aquests arriben, comproven esgarrifats que ni refugi ni drets. Només tanques, filferro punxegut, murs i atacs.
La darrera expressió d'aquesta realitat, però no primera ni última, és l'agressivitat de les forces de seguretat macedònies i la passivitat de les gregues. Macedònia no forma part de la Unió Europea tot i que el 2005 va demanar-ne l'adhesió, malgrat això, la república de la península balcànica està instal·lada en una còmoda situació d'estancament europeu i es preveu gairebé impossible que mai passi a formar part de la UE. Els segons, en canvi, sí que en formen part, i van restar impassibles mentre menors, embarassades, dones i homes es desmaiaven pels gasos lacrimògens.
Un primer pas és ajudar sense pausa els refugiats, els voluntaris i acollir-los sense necessitat de cap decisió política interessada. El segon és fer un referèndum que pregunti si volem seguir en aquesta Europa. L'únic camí és el debat sobre quin món volem. Perquè si la pregunta me la fan ara, la resposta és inequívocament clara: no.
