Som els culpables
Que no ens escandalitzem en veure un diari de tirada nacional titulant “una dona mor a mans del seu home, que es va intentar suïcidar” és la mostra que no hem avançat
No ha mort una dona a Súria. Tampoc ha mort a mans del seu marit. Ni tan sols ha estat apunyalada pel seu marit. No. Un home ha matat la seva dona. Un home ha apunyalat la seva dona. L’home assassí. La dona, morta. El primer assassinat de l’any a Catalunya.
El llenguatge als mitjans de comunicació és importantíssim, més que els mateixos fets. Però l’ús que se’n fa és un reflex de la societat, dels professionals que hi treballen i d’una situació que per molta pedagogia que es faci, no té, ni de bon tros, la guerra guanyada.
L’altre dia, un sopar amb un grup d’amics i amigues va derivar en una conversa/discussió sobre el feminisme i el masclisme. Després d’uns deu o vint minuts en què es van sentir frases aberrants -per parts d’homes i de dones- com “el feminisme és el mateix que el masclisme” o “jo no vull els mateixos drets que els homes perquè som diferents”, la conversa va traslladar-se al voltant de la violència de gènere.
Per una part del grup la deriva va ser comprensible. El masclisme i la violència de gènere són problemes estructurals històrics de la societat i aquesta és una de les lluites del feminisme. Per altra gent -no us sorprendrà que fos la mateixa que havia pronunciat les frases d’abans- no són problemes relacionats.
La necessitat d’educar i fer pedagogia en tots els estaments, situacions i capes de la societat cada cop es fa més palesa -en el cas que pugui seguir augmentant. Que al segle XXI, i per part de persones que no superen els vint-i-cinc anys, encara es pronunciïn frases com “la dona que és maltractada ha escollit no denunciar” o que realment es cregui que la violència tolerada masclista “és culpa de les dones per deixar-se fer o per no ser prou fortes per marxar de casa”, és un problema molt greu.
No només molt greu, sinó que hauria de ser tallat de soca-rel. Des de casa. A les escoles. Als mitjans. A la publicitat. Entre amics. Que no ens escandalitzem en veure un diari de tirada nacional titulant “una dona mor a mans del seu home, que es va intentar suïcidar” és la mostra que no hem avançat. La culpabilització de les víctimes comporta la quotidianitat de la violència. O és al revés? És igual, perquè mentre una generació no creixi renegant totalment de la normalització de la violència masclista, no es començarà a solucionar un problema. Tenim feina. No moren, les matem.
