I vostè, Sant Pere, què fuma?

En Ramon ha arribat massa aviat a la parròquia. Va entendre malament l’hora quan el cotxe de la urbana passava per sota casa seva i s’ha presentat dues hores abans a Sant Esteve. Ha baixat des de Llorts expressament per l’enterrament i no sap què fer. Encara no és hora de berenar i no li agrada ni el cafè ni el te. Tampoc vol seure sol a la fleca de davant l’església durant tanta estona, així que no troba millor manera de passar el temps que entrar a Sant Esteve i quedar-se al fons de l’església mentre fan un altre enterrament.

No sap qui ha mort i després de donar una ullada als presents, comprova que coneix poques de les persones congregades als bancs del davant. Deu ser una persona gran, pensa, perquè la majoria són gent de més de setanta anys. Descobreix que és una dona que havia treballat a Càritas. Carlota es deia. Tenia tres néts de dues filles que deuen ser els que ocupen els dos bancs més pròxims a l’altar.

El mossèn comença a explicar la vida de la traspassada i més enllà de comprovar què no varia massa dels sermons d’altres funerals que ha presenciat, s’adona que posa molt èmfasi en la virtut d’ajuda que guiava la vida de la Carlota. Una de les filles, la gran presumeix, llegeix un text que portava preparat de casa entre llàgrimes. Menciona que està molt agraïda que hagin vingut els seus companys voluntaris de Càritas i recorda que era la faceta més important de la seva vida. La seva mare vivia per ajudar els altres, diu.

El mossèn, abans de donar la celebració per finalitzada, repeteix un cop i un altre que l’ànima de la Carlota s’ha guanyat per mèrits propis l’accés al cel i que des d’allà seguirà inspirant a tots aquells que segueixin la seva bona obra a Càritas.

Just abans que tothom s’aixequi dels seients i s’aproximi a la família per donar l’últim condol, en Ramon se’n va a la fleca. Calcula que té mitja hora abans que hagi de tornar a l’església per l’enterrament que l’ha fet baixar de casa. No creu que hi hagi massa gent, al funeral. Perquè en Lluís, el seu company d’institut, no va fer massa mèrits per guanyar-se l’estima de ningú des que va abandonar els estudis.

La seva vida va anar donant tombs d’aquí cap allà, sense centrar-se en res i fent, cada cop, feines més barroeres i qüestionables, per dir-ho d’alguna manera. En Ramon ha volgut anar a l’enterrament perquè ell recorda el Lluís de l’institut. Jovial i fidel. Durant els anys que han passat des de llavors, ha escoltat històries de tota mena, però mai ha deixat que li embrutessin el record que ell en té. Tampoc creu que ningú el reconegui. Des que va deixar els estudis s’han vist com a màxim en dues o tres ocasions, totes fruit de la casualitat de viure en un país petit.

A l’església no hi ha més d’una quinzena de persones, cap familiar que ell conegui, però això no és excusa perquè el mateix mossèn d’abans entomi un sermó semblant. Torna a dir que l’ànima d’en Lluís anirà al cel, perquè ha estimat els seus i estimar és obra de Déu. En Ramon no ha pogut evitar xerrar amb l’única persona que coneixia abans d’entrar i així ha esbrinat com van ser els últims anys del seu amic. Contraban, negocis dubtosos a l’estranger i dues separacions envoltades d’una àuria misteriosa i amenaçant de maltractaments.

Mentre torna conduint cap a Llorts, en Ramon no pot evitar pensar que el funeral ha acabat sense que ningú dels presents hagi pujat a l’altar per llegir ni quatre frases recordant en Lluís. Segons el mossèn, tant la Carlota com en Lluís estan ara mateix a punt d’entrar al cel, on els espera una vida meravellosa gràcies a les bonances de la seva vida terrenal. El peatge a pagar abans d’aconseguir la immortalitat de l’ànima. Abans d’anar a dormir, en Ramon no ha pogut trobar gairebé cap motiu pel qual el seu amic Lluís hagi d’entrar al cel. Però ell ja ha saludat Sant Pere i mentre li agafava la mà amb una encaixada ben forta, li ha demanat quin tipus de tabac fumava.