Opinió 30/10/2016

Moda que fa mal al cap

La publicitat amb bacallans secs, el control tecnològic del client i el treball d’esclaus en la producció conflueixen en aquest sector

i
Roser Porta
2 min

Des de les pàgines del dominical del prestigiós diari -premsa seriosa, amb directius ben intel·lectuals, progres i compromesos amb els problemes socials- aquelles models em miren amb cara de fàstic. Pobres, no deuen haver menjat durant la setmana prèvia al posat. No és estrany que facin aquella cara i aquelles cuixes de bacallà sec. Passa el temps, s’encenen mil alarmes però continuen les secallones a tots els reportatges de moda a tots els mitjans de comunicació.

Anar a comprar roba ni em fascina ni m’apassiona, però tampoc em desagrada, és una necessitat i ho faig quan convé, ni compulsiva i frívolament, ni com una maledicció bíblica que menyspreo.

Entro a la botiga, m’espanto, gairebé em quedo sorda amb la música que sona estrepitosament. Buf, em començo a atabalar. Dono un tomb. Em pregunto si ja funciona tot el muntatge tecnològic que explicava l’altre dia el suplement d’innovació del mateix diari del dominical dels bacallans secs. Parlava de ‘big data’ i botigues. A l’entrada hi ha, o hi haurà, no ho tinc clar, un comptador de persones, pels diferents espais altres comptadors per veure quanta gent va a un espai i quanta estona s’hi està, detectors de bluetooth i de wifi, creuament amb les xarxes socials dels clients identificats per saber-ne els gustos i càmeres que analitzen la reacció de cadascun de nosaltres davant d’un producte o un espai. A tot aquests dispositius hi haurem de sumar, en un futur, robots que atendran els clients. Ara, de fet, ja hi ha establiments amb caixes sense caixer humà, caixes automàtiques, mecàniques, intel·ligentíssimes es veu. Em sembla el pitjor malson dels malsons i m’estalvio referències literàries tòpiques a Orwells, Huxleys i companyia.

La botiga on vaig té la roba a preus molt econòmics. No sóc rica, és el que em puc permetre. Però tinc seriosos problemes de consciència. El meu mal de cap no és només físic per la música. Llegeixo que diverses empreses tèxtils -marques que jo consumeixo- fan servir refugiats en empreses subcontractades a Turquia. Les condicions són de malson. Alguns d’aquests refugiats són nens. Nens com els que es posen la roba aquí. Em ve al cap el reportatge de Jordi Évole, ‘Astral’: quin silenci en aquelles barcasses, cap veu en off es molestava en omplir-lo davant de tant horror. Em sembla que avui passo de comprar roba. Intentaré trobar alguna altra botiga on sentir-me una mica coherent. No sóc gaire optimista...

stats