Tots som sàdics?

A més de comprar diaris de paper –sempre s’ha de comprar diaris de paper - m’agrada anar mirant un parell de cops al dia les edicions digitals dels principals diaris per anar actualitzant els titulars. (Les coses interessants del paper no caduquen: les contres, les entrevistes, els reportatges de fons… aguanten dies fora de la nevera). Però al gra. Cada cop més, algunes de les edicions digitals de diaris seriosos i respectables com ara ‘El Periódico de Catalunya’ i ‘La Vanguardia’ porten inclosos vídeos més brutals. Esgarrifosos fins al límit. Necessaris? Permeten al lector assistir com a espectador a fets violents anunciats al titular, que ja seria suficient per al meu gust. En un sol matí, per exemple, puc veure “la pallissa d’una mainadera a una nena de 18 mesos gravada pel pare”. No em ve gaire de gust, la veritat, el títol ja m’impacta prou. Després puc triar entre “la pallissa a una dona dins d’un ascensor” o “una pallissa policial a uns joves negres als Estats Units”. Buf.

En trobo un de més light i positiu fins i tot: “Un grup de passatgers empenyen un avió a 52 graus sota zero a Sibèria”. Però aviat torna la sang i el fetge : “Un hombre sufre tres atropellos seguidos y logra salvar la vida”. Anem pujant el to: “Un vídeo mostra com la policia dispara a un nen de 12 anys que portava una pistola falsa a Cleveland”. I encara més: “Un cop de pilota al cap mata un jugador de criquet a Austràlia”. Des de quan difonem notícies de l’altra banda del món si no són truculentes?

I així anem fent: “La tele russa mostra dos sense sostre practicant sexe en un caixer”. I el diari també. I per acabar: “Un vídeo capta la brutal agressió de la jove que va morir per defensar dues noies a Alemanya”. En definitiva, el sadisme és internacional. Són vídeos que corren a YouTube i que molta i molta gent difon i redifon. És cert que els diaris digitals fan de simples difusors, responen a una demanda, però l’espiral de sadisme fins on pot arribar? Em sembla que torno al quiosc, que allà no hi ha vídeos.