Antonio Pampliega: "Durant el segrest em sentia com un gos perquè m’educaven a cops"

BarcelonaLa imatge d’Antonio Pampliega (Madrid, 1982) i la dels seus companys José Manuel López i Ángel Sastre va ocupar tots els informatius el 8 de maig de l’any passat, quan van arribar a la base militar de Torrejón de Ardoz després d’haver estat deu mesos segrestats a Síria per Al-Qaida. Pampliega explica que quan es va veure per primer cop en un mirall després de ser alliberat no es reconeixia: “Estava escanyolit, semblava que hagués estat en un camp de concentració. Tenia barba d’un pam i els cabells m’arribaven fins a les espatlles”, recorda. Havia perdut 35 quilos. Ara publica En la oscuridad (Ediciones Península), on narra el seu captiveri. Parlar amb ell, i sobretot llegir el seu llibre, no deixa indiferent.

Per què es titula En la oscuridad el llibre?

Perquè estava reclòs en una habitació que semblava una cova. Les finestres estaven tapiades, i només hi havia un llum led en una de les parets. No sabia si era de dia o de nit. El títol fa referència al lloc, però també a com em sentia jo.

¿Aleshores no va veure la llum natural durant tot el segrest?

Els primers 95 dies vaig estar amb els meus dos companys periodistes, i els segrestadors van ser bons entre cometes, tenint en compte que estàvem segrestats. Això va canviar quan em van separar d’ells. Durant els 207 dies restants vaig estar sol. Només podia veure la llum natural quan anava al lavabo, perquè hi havia una finestra que era com el palmell d’una mà.

I podia anar al lavabo quan volia?

Només una vegada al matí i una altra a la nit, i durant cinc minuts. Això si els segrestadors volien.

Per què el van separar dels seus companys?

Quan portàvem gairebé un mes segrestats, un exmilitar espanyol que instruïa rebels sirians i que jo havia entrevistat per a l’agència francesa AFP va contactar amb el grup que ens tenia retinguts. Aquest senyor va enviar una carta als segrestadors, acompanyada de la seva acreditació del ministeri de Defensa, amb el següent encapçalament: “Hola, Antonio, soc el senyor X, el teu millor amic”. Els segrestadors van pensar que jo era un espia o un agent del govern en veure que un militar s’adreçava a mi d’aquesta manera.

Per què va actuar així aquest exmilitar?

Vull creure que em volia ajudar, però em va ficar en un problema. Si tenia contactes hauria d’haver recorregut al govern i no actuar pel seu compte.

Què és el més dur de la soledat?

Que et fiquin sol en una habitació amb totes les pors que ja portava d’Espanya, amb la incertesa de saber si sortiràs amb vida d’allà, uns fills de puta que es dediquen a humiliar-te i vexar-te, i empassar-te tot això sense el suport de ningú. El pitjor del segrest no van ser els maltractaments, ni tan sols quan van simular que em decapitaven, sinó estar sol.

Encara es continua sentint sol?

Sí, en certa manera, perquè ningú pot comprendre el que he viscut. És una de les raons per les quals he publicat el llibre. I també perquè vull desmitificar la figura del corresponsal de guerra, que sovint es considera un heroi, i mostrar un ésser humà amb les seves pors.

Vostè diu que durant el segrest se sentia com un gos.

Sí, pel tracte dels segrestadors. Quan entraven, havia de mirar cap a la paret i posar-me un gorro de llana que em cobrís la cara, com si fos un morrió. En lloc de cridar-me pel meu nom, espetegaven els dits. Per anar al lavabo m’agafaven de la mà, com si fos la corretja d’un gos. I el plat de menjar també era igual que el dels animals. També em sentia com un gos perquè ells no parlaven anglès i jo no parlava àrab, i m’educaven a cops. Si havia d’anar més de pressa al lavabo, em pegaven. I si no havia entès alguna cosa, també, perquè no ho tornés a fer.

Va creure que es tornaria boig?

Hi va haver un moment d’inflexió en el segrest, quan els meus captors em van dir que tot el que escrivia no m’ho podria endur quan sortís d’allà. Jo escrivia per passar les hores, i confiava regalar els meus textos als meus germans. Quan em van dir allò vaig entrar en depressió i em vaig començar a comportar com un nen de 4 anys. No em reconeixia. Em passava el dia estirat a terra, mirant el sostre. No feia res més.

Què ha sigut el més dur després del segrest?

Deixar de tenir sentiment de culpa. El primer que vaig dir a la meva mare quan em van alliberar i encara era a Turquia va ser: “Mama, ho sento”. I encara l’hi continuo dient.

Com se supera tot això?

Amb temps i paciència. Encara no ho he superat. He tingut molta sort de comptar amb la meva família. Els primers mesos vaig anar a viure a casa dels meus pares, perquè la meva parella marxava a treballar i jo no volia quedar-me sol a casa. La meva mare va deixar la seva feina al negoci familiar per estar amb mi.

Ara continua sense voler estar sol?

Ara ja no tinc problemes, però encara porto malament les grans aglomeracions. Durant el segrest vaig estar en silenci absolut, no sentia res, només a mi. Ara em molesta sentir molt soroll.