Corbyn, avalat per les bases, es reforça com a líder laborista

LondresJeremy Corbyn va ser proclamat ahir per segona vegada en un any cap del Partit Laborista britànic en obtenir el 61,8% vots (313.209 sufragis) en les primàries en què ha participat la militància des del 23 d’agost. L’altre candidat, Owen Smith, va obtenir-ne el 38,2% (193,229). La proclamació es va fer a la ciutat de Liverpool, on el partit comença avui el seu congrés anual.

Si fa dotze mesos, en l’elecció per substituir Ed Miliband, Corbyn va aconseguir la victòria contra tot pronòstic, sempre des de posicions marginals i amb l’opció més a l’esquerra de la formació, ara ho ha fet defensant els mateixos postulats, definits per la bandera de l’antiausteritat. Aquest discurs és considerat prou rupturista, en comparació amb el dominant al si del grup parlamentari i, en general, de l’ecosistema polític britànic, amb l’excepció del que defensa l’independentisme escocès.

L’entusiasta resposta de la militància laborista sembla suggerir que Corbyn té raó. Però les enquestes mostren una altra cara de la realitat: el partit no supera el 32% d’intenció de vot de cara a unes eleccions generals. La dada sembla indicar que els crítics no s’equivoquen quan afirmen que és un candidat incapaç de retornar el partit a Downing Street.

En tot cas, momentàniament la figura de Corbyn surt prou reforçada de l’enfrontament que ha tingut amb bona part del grup parlamentari laborista des del setembre de l’any passat, una batalla que es va convertir en desafiament obert i total després de referèndum del Brexit.

En aquell moment, 172 diputats li van retirar la confiança, ja que el van fer responsable directe de la derrota del sí a la Unió Europea (UE), molt significativa en els feus tradicionals del partit, al nord d’Anglaterra, on les tesis de l’euròfob i xenòfob UKIP (Partit Independent del Regne Unit) van acabar d’inclinar la balança a favor de la sortida de la UE del Regne Unit.

La guerra no es tanca

Tot i que és lleugerament superior a la del 2015, la nova victòria de Corbyn no garanteix la pau interna al partit després d’un any continuat de malfiances, amenaces de revolta i menyspreus continus entre una direcció amb què ningú no comptava i alguns dels històrics membres més destacats del laborisme dels últims trenta anys: des de Tony Blair, Gordon Brown o David Miliband, passant per Neil Kinnock (líder del laborisme entre el 1988 i el 1992), fins als membres més rellevants del govern a l’ombra que el mateix Corbyn havia nominat mesos enrere, com ara Hilary Benn.

Conscient dels reptes que té a partir d’ara, immediatament després de ser proclamat guanyador, Corbyn va fer una crida a la unitat de tots els laboristes. I tractant de silenciar, potser abans que tornin a esclatar, les veus que apunten que una victòria seva pot conduir al trencament del partit a mitjà o llarg termini, va afirmar: “Som part de la família laborista, i continuarà sent així. Tenim moltes més coses en comú que no que ens divideixen”.

I per demostrar-ho, en el discurs Corbyn es va referir a un dels pocs elements que ara per ara uneixen el laborisme: la lluita contra el nou pla educatiu del govern conservador de Theresa May, que vol rellançar les escoles secundàries selectives, les anomenades grammar schools. Aquests centres trien els alumnes als 11 anys amb proves d’aptitud, el temari de les quals no forma part dels cursos de primària. El resultat és que només els fills d’aquelles famílies que poden pagar professors i classes particulars tenen una oportunitat real d’accedir-hi. Corbyn vol posar fi a aquesta discriminació, també prou contestada des de les files conservadores, i ahir mateix llançava la campanya per combatre-la, que s’hauria d’iniciar dissabte vinent.

La pròxima batalla

Però ni les crides a la unitat d’uns i altres ni la campanya contra les grammar schools sembla suficient per apaivagar els ànims de pugna dels dos bàndols. Els dies vinents, i en especial dimecres, quan Corbyn s’adreçarà als delegats laboristes, hi haurà més dades concretes per saber si la treva és real i constructiva. De moment, la gran incògnita se centra, a hores d’ara, a saber si el reforçat líder permetrà que els membres del seu govern a l’ombra siguin escollits pels parlamentaris i no directament per ell mateix. Fer-ho seria un gest de bona voluntat però també afebliria la seva posició dins del comitè executiu nacional.