Publicitat
Publicitat

EL CONTROL DELS RECURSOS

Els països rics es queden la terra dels pobres

Es calcula que multinacionals i estats han comprat entre 50 i 80 milions d’hectàrees en zones deprimides i han deixat els camperols sense cap dret

Un cop ha esclatat la bombolla immobiliària i s’han desemmascarat les trampes financeres, els grans inversors busquen nous productes per treure’n un rendiment ràpid i segur. I, tenint en compte les quantitats, sembla que han trobat un bon negoci: la terra. Milers i milers d’hectàrees en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament que es compren cada dia com a inversió o per conrear enormes camps de monocultius, ja sigui per a l’alimentació humana, la del ramat o la generació d’agrocombustibles. El destí sempre és l’exportació. El fenomen es coneix com a acaparament, una manera de controlar tant el terreny expropiat com els recursos (aigua, minerals o fusta). El nou espoli. Colonialisme 2.0, l’han batejat els activistes.

L’acaparament es defineix per ser una transacció “opaca, poc participativa i amb un enorme impacte econòmic, social i ambiental”. Lourdes Benavides és responsable de justícia econòmica d’Oxfam Intermón i denuncia que la compra del terreny comporta sempre “conflictivitat social”. La repressió és el pa de cada dia entre els afectats i són milers els pagesos detinguts, processats, torturats i fins i tot assassinats. Totes les ONG que treballen en el sector tenen desenes de casos oberts, des de Moçambic i Etiòpia fins a Colòmbia o el Carib, passant pel Sud-est Asiàtic o, fins i tot, en menor mesura i amb menys impacte, Europa.

Sense escriptures

La compra d’aquestes terres comporta l’expulsió dels camperols que durant generacions n’han estat traient rendiment per aconseguir tot just sobreviure amb els conreus que cultiven, i amb aquestes operacions la seva ja precària economia queda destruïda. En realitat, no es tracta de cap robatori ni de cap delicte, però els activistes denuncien la immoralitat i la falta d’ètica que representa desarrelar poblacions senceres i abocar-les a la misèria, a canvi d’un lucratiu negoci o d’aprofitar-se de buits legals en àrees sense estructures d’estat sòlides.

Els països subdesenvolupats no funcionen per escriptures, contractes o cadastres, sinó que es regeixen pel dret consuetudinari, és a dir, dels costums i usos, res a veure amb el dret escrit. Així, és fàcil expulsar-los perquè les grans empreses inversores sí que es mouen pels drets de títols de propietat. “La solució tampoc no és forçar a repartir contractes de propietat”, apunta la responsable d’Intermón, partidària de “reconèixer el dret de propietat encara que no hi hagi títol”.

A l’Índia, segons explica Marco Gordillo, coordinador de programes de Mans Unides, “més de 10 milions de camperols estan sota amenaça de perdre les terres per un decret del govern que els obliga a demostrar amb documentació que cultiven la terra des del 1980”. En cas contrari, el terreny podrà ser venut, llogat o cedit.

Grain és una ONG que des de Barcelona elabora informes per denunciar el mal ús i l’abús que es fa de la terra. N’ha documentat 400 casos. Disposa d’un centenar d’oficines al món i lluita al costat dels camperols. El 2008 l’entitat va començar a “detectar visites de xeics i executius del golf Pèrsic a l’Àfrica”, recorda el seu coordinador, Henk Hobbelink. Era l’any de la crisi alimentària en què el preu de productes tan bàsics com l’arròs, el blat i el blat de moro es va duplicar en pocs mesos. L’estranyesa que això va generar als activistes va augmentar quan poc després van veure que en algunes capitals africanes s’organitzaven nombrosos congressos i conferències sobre terrenys i inversions. Era estrany perquè en aquella època “ningú volia invertir en agricultura”, matisa el coordinador de Grain. Fins llavors. El fenomen coincideix amb l’esclat de la crisi financera d’Occident i va oferir en safata una sortida als grans inversors que havien fugit escaldats de la borsa, les subprime o els bons porqueria.

El mite de les terres buides

D’aquelles trobades a l’Àfrica en van sorgir contractes comercials que en cap cas van comportar un desenvolupament social o econòmic per als camperols. És cert que l’acaparament ha existit sempre, però en aquells anys va viure un auge. Com un degoteig, les terres que s’anaven comprant, comptades per milers i milers d’hectàrees, passaven a no ser productives per a la població local, que perdia -i perd encara, perquè el fenomen s’estén com una taca d’oli- la feina i fins i tot la casa. Alhora, el producte local retrocedia i era substituït per “camps sencers de quilòmetres i quilòmetres de soja, blat de moro o oli de palma”, descriu Benavides.

En un principi l’alarma no es va encendre més enllà de les comunitats afectades i les ONG que treballen sobre el terreny, perquè, com assenyala el grup d’anàlisi Fuhem Ecosocial, havia triomfat “el mite” -que justifica i avala l’acaparament- que al món hi ha un excés de terres “buides, marginals, ocioses o degradades”, gairebé despoblades, que no serveixen per abastir les necessitats dels locals. És una tesi falsa, sosté Hobbelink, que assenyala el Banc Mundial i l’FMI com els emissors del missatge que l’agricultura “necessita inversions”. L’FMI estima en 3.000 milions d’hectàrees les terres infrautilitzades. Benavides puntualitza que sovint s’hi inclouen “les que serveixen com a pastures, les forestals o les que estan en guaret”.

La crítica dels activistes és que s’autoritzen i es promouen transaccions als països més pobres sense garanties, sense posar remei a les conseqüències de les expropiacions forçoses de comunitats ni intentar evitar els casos de corrupció.

La poca transparència sobre aquestes operacions fa que sigui difícil de dir quin volum de terres hi ha afectades a tot el món. Però l’Amèrica Llatina i l’Àfrica són, de lluny, les regions amb més terres acaparades. El Banc Mundial parla d’una enorme forquilla d’entre 50 i 80 milions d’hectàrees. Per fer-se una idea de què representa a escala mundial, és com Espanya i Itàlia juntes. Land Matrix, una organització independent que monitoritza els moviments de propietat, situa la xifra en uns 39 milions d’hectàrees, mentre que Oxfam augmentava la dada fins a uns 200 milions només en la dècada del 2000.

Tampoc hi ha un cens d’afectats, però indígenes, petits agricultors, pastors i pescadors, bona part dels quals són dones, són els que més pateixen amb aquest desarrelament, i només tenen com a sortida “convertir-se en jornalers dels inversors amb salaris baixos i llargues jornades, i gairebé sense drets laborals, emigrar a les ciutats o llogar altres terres sempre de més mala qualitat”, afirma Gordillo, de Mans Unides.

A Colòmbia, la propietat de la terra és un punt de les negociacions de pau amb la guerrilla. La Comissió Intereclesial de Justícia i Pau “acompanya 30.000 pagesos” de quatre províncies en la lluita contra projectes de control, diu el coordinador, Abilio Peña. El 12 de novembre un camperol de 32 anys va ser ferit pels trets d’uns soldats que protegien un solar acaparat, i va morir dies després. “La terra és de Déu però els homes se la volen quedar”, diu Peña.

La regla d’or

Queda la pregunta final. Qui compra les terres? L’acaparament se sustenta en la regla d’or de l’oferta i la demanda. L’oferta ve dels països en desenvolupament que tenen terres fèrtils, aigua i altres recursos i, per contra, unes febles administracions polítiques i socials que faciliten les operacions sense gaire oposició. O els castigats per guerres. En un despatx de Nairobi, ¿qui rebutja un maletí de diners per comprar una terra dels massai a milers de quilòmetres?, es lamenten els activistes.

La demanda és plural. D’una banda, les grans multinacionals, que aspiren a disposar de grans territoris per plantar-hi aliments que satisfacin les necessitats occidentals no tan sols alimentàries, sinó també de combustibles verds. També països sense terreny i sense aigua però amb enormes pressupostos, com els del golf Pèrsic o la Xina, que volen garantir el subministrament dels seus habitants. I, finalment, fons d’inversions i de pensions que titularitzen les terres com a actius per als petits estalviadors.

Més continguts de