Erdogan fulmina el seu primer ministre per refermar-se al poder

IstanbulEl primer ministre turc trenca amb el president i diu prou. Ahmet Davutoglu va convocar ahir un congrés extraordinari de l’islamista Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) per al 22 de maig, on s’escollirà un nou secretari general i més que probable candidat a substituir-lo al capdavant de l’executiu. Davutoglu, que no es presentarà com a candidat, va tancar amb discreció una crisi política que desembocarà en més control d’Erdogan sobre el seu expartit.

“El meu període [com a primer ministre] ha sigut exitós”, va manifestar commogut Davutoglu en roda de premsa en acabar una trobada amb el comitè executiu central de l’AKP. El dirigent, que va fer un repàs orgullós del seu currículum al capdavant del govern, va afegir que “no tenia sensació de fracàs o de penediment sobre el que ha fet”. I va disparar el missatge: “El fet que el meu període hagi durat menys de quatre anys no és decisió meva, sinó fruit de la necessitat”. Tots van llegir aquesta frase com un dard contra el president, Recep Tayyip Erdogan. L’avui president va escollir a dit Davutoglu l’agost del 2014, quan aquest era ministre d’Afers Exteriors i l’aleshores primer ministre Erdogan aspirava a guanyar les primeres presidencials per sufragi universal de la història turca. Quan Erdogan va guanyar, Davutoglu va passar a liderar l’AKP i l’executiu, i el cap d’estat va donar-li suport durant les generals del juny del 2015 i les anticipades de l’1 de nomvembre passat.

Ja des de la victòria de l’AKP a les legislatives, molts experts dubtaven del futur del tàndem format per l’ambiciós Erdogan, al qual la Constitució exigeix ser representant neutral però que volia influir en l’AKP -del qual era fora per motiu del càrrec-, i un Davutoglu lleial però no entregat. Sobretot perquè el principal objectiu del president era i és refer la carta magna per instaurar una presidència executiva. Precisament, feia poc, el primer ministre havia dit que no hi havia “pressa” amb això.

A aquesta posició de Davutoglu s’hi havien sumat, últimament, opinions contràries sobre el tracte amb la premsa, amb la UE i fins i tot amb les guerrilles kurdes, en una guerra sagnant amb Turquia. Davutoglu és vist com més moderat i favorable al diàleg que el president. Això havia aixecat certa polseguera en els mitjans de l’òrbita de l’AKP, fins al punt d’animar una divisió dins la formació entre erdoganistes, furiosos amb Davutoglu, i crítics amb un cap d’estat titllat d’“autoritari” pels seus crítics.

Traïció al cap

Els fets que van portar a l’adéu de Davutoglu es van precipitar el 29 d’abril. Amb el primer ministre de visita oficial a Qatar, 47 dels 50 membres del comitè executiu central van aprovar retirar al líder la competència de designar i destituir caps provincials de l’AKP. Gairebé des de la fundació del partit, l’any 2001, aquest dret estava en mans d’Erdogan. Per això la retirada, per aclaparadora majoria, es va veure com una punyalada a l’esquena.

Les alarmes van saltar dimarts, quan en un breu discurs als delegats del comitè central Davutoglu va subratllar que “si fos necessari” renunciaria a “qualsevol càrrec del qual es pugui pensar que un mortal no pot abandonar”. Hores després, de manera inesperada, avançava un dia la seva tradicional trobada dels dijous amb el president. No es donava per feta la dimissió. Aquesta forma de sortida, donant el poder als delegats del congrés, alleugereix el terratrèmol polític.

La principal tasca del relleu de Davutoglu serà, paradoxalment, liquidar el seu càrrec a favor de la presidència executiva d’Erdogan. Mentre no es pugui canviar la Constitució -es podrien convocar anticipades aviat per mirar que l’AKP aconsegueixi la majoria necessària per reformar-la sense referèndum-, haurà de governar sota els dictats del president. El Congrés, gairebé segur, escollirà a qui Erdogan proposi. Sonen el ministre de Transports, Binali Yildirim, i fins i tot el d’Energia, i gendre d’Erdogan, Berat Albayrak.