Els Estats Units i Rússia pressionen per mantenir el diàleg sobre Síria
Les converses a Ginebra, encallades pocs dies abans del termini màxim fixat per l’ONU
BarcelonaEl 30 de gener s’acaba el termini establert per l’ONU perquè comencin les negociacions sobre Síria, en una nova ronda de converses (la tercera) que ofereix pocs motius per a l’esperança. Quan la guerra està a punt d’entrar en el sisè any, amb almenys 330.000 morts, 65.000 desapareguts i la meitat de la població lluny de casa, no es veu la llum al final del túnel. Sobre el terreny, els fronts gairebé no s’han mogut des de fa anys i cap dels bàndols (el règim, els rebels, els kurds i l’Estat Islàmic) és, ara com ara, capaç d’imposar-se en una guerra de desgast en què els civils són els més perjudicats.
“Les posicions encara estan massa llunyanes i hi ha problemes massa importants, de manera que, en principi, no hem d’esperar avenços espectaculars”, explica a l’ARA Nicolás de Pedro, investigador del Cidob. Ginebra havia d’acollir dilluns una trobada, però el cap de la diplomàcia nord-americana, John Kerry, assumia ahir a Riad que la reunió potser s’haurà d’ajornar uns dies. Staffan Mistura, l’enviat especial de l’ONU per a Síria (el tercer que ocupa el càrrec des del 2011), ha de formalitzar avui les invitacions. L’esforç diplomàtic s’inscriu en el procés de Viena, que es va iniciar a l’octubre després de l’inici dels bombardejos russos, que han donat oxigen a Al-Assad per evitar una més que probable derrota.
El principal avenç de la trobada a la capital austríaca, després dels dos intents fallits de Ginebra I i II, va ser la participació dels dos grans actors regionals que lliuren a Síria una guerra per interposició: l’Iran, principal aliat del règim d’Al-Assad, i l’Aràbia Saudita, que ha donat suport armat a les faccions opositores més afins al wahhabisme, l’escola més reaccionària de l’islam, patrocinada per Riad. La part negativa és que en les converses no hi participaven els sirians: ni el règim ni els opositors.
Falta de cohesió opositora
Les últimes tensions entre l’Iran i la casa dels Saüd, arran de l’execució d’un preeminent clergue xiïta, a càrrec dels saudites, compliquen ara més les coses. Però el gran repte és que seguin a la mateixa taula els actors sirians, i això és precisament el que balla. No hi ha acord en qui ha de representar l’oposició, formada per una miríada de grups amb orientacions i projectes de futur per a Síria molt diferents i que tampoc entre ells es reconeixen com a interlocutors legítims. Recentment, una sèrie de grups rebels es van reunir a l’Aràbia Saudita i van acordar una plataforma unitària, però Rússia i l’Iran, aliats del règim sirià, proposen altres grups que els primers consideren afins a Damasc.
La falta de cohesió de l’oposició s’explica sobretot per la intervenció de les potències regionals en aquests cinc anys de guerra. Com escriu Ignacio Álvarez-Ossorio, professor de la Universitat d’Alacant i un dels acadèmics que més ha estudiat Síria, “no interessa que existeixi un lideratge rebel fort i cohesionat que planti cara, prefereixen mantenir les milícies fragmentades i atomitzades per garantir la seva lleialtat i obediència”.
Ni tan sols queda clar de què s’ha de discutir: si només d’un alto el foc o bé de l’inici d’una transició política. Per a Eduard Soler, investigador del Cidob, “cal començar per gestos que contribueixin a la confiança mútua, com treves locals i l’aixecament dels setges a les poblacions civils, i aquesta reunió [la de la setmana entrant] serà un test per saber si es comença a imposar la lògica que els costos de continuar com fins ara són pitjors per a tots”. Pel que fa a la transició, els Estats Units continuen reclamant la sortida d’Al-Assad i Rússia defensa que es pugui presentar a unes noves eleccions. Però per sobre d’això, en el que tots coincideixen, també saudites i iranians, és que cal preservar el règim de Damasc per evitar un buit de poder i la desintegració d’un estat que és el pilar de l’estabilitat al Pròxim Orient.
Si la situació sobre el terreny és d’una guerra sense treva amb múltiples actors tan diversos com les seves agendes, bona part del futur de Síria es decideix a Moscou, ara que la supervivència del règim sirià depèn del suport militar de Putin. “Tant els Estats Units com Rússia -apunta De Pedro- volen que el diàleg es mantingui. Per a Putin, aparèixer com a contrapart diplomàtica de Washington ja es percep com un triomf. I Moscou té ara més incentius per buscar una solució negociada i ràpida a la guerra: el que vol és defensar la seva preeminença diplomàtica i no el règim d’Al-Assad. Sembla que Moscou tem veure’s arrossegat amb més força al vesper sirià. D’altra banda, la situació de l’economia russa és cada cop més delicada i aquest 2016 pot afrontar un context social complicat”.
