Euroescepticisme italià
L’Europa de la incertesa ja pot sumar un escenari més. Itàlia entra en un nou parèntesi polític, amb les forces populistes -i el Moviment 5 Estrelles al capdavant- exigint la convocatòria d’eleccions. Encara que des de Brussel·les insistissin ahir que el referèndum italià “no tenia res a veure amb Europa” ni amb el Brexit, i que el no contra el primer ministre Matteo Renzi és aliè a la UE, la realitat és que la tercera economia de l’eurozona i el seu fràgil sistema bancari estan a l’espera de trobar un nou cap de govern. El cinquè dels últims cinc anys.
El vot contra la reforma de Renzi no va ser únicament un vot contra l’establishment perquè també figures destacades d’aquesta casta política italiana es van mobilitzar contra el primer ministre. Tampoc va ser només un vot contra la Unió Europea perquè el mateix Renzi ha jugat moltes vegades la carta de l’eurocriticisme. El no dels italians no encaixa del tot en l’argumentació de la revolta populista contra les elits que ha pogut servir per explicar la victòria de Donald Trump o el referèndum del Brexit. I, malgrat tot, Itàlia viu un desencantament profund amb la política i amb Europa.
Segons l’últim Eurobaròmetre, Itàlia és avui més euroescèptica que la Gran Bretanya que va votar a favor del Brexit. La relació dels italians amb la UE ha anat d’extrem a extrem. Com ho resumia la periodista Adriana Cerretelli, han passat de “l’Europa escut”, que els protegia d’ells mateixos i de tots els vicis i abusos de la seva caòtica administració, a “l’Europa maligna, obtusa, invasora i usurpadora de la sacrosanta sobirania”. Però els britànics van votar a favor d’abandonar la Unió i els italians només ho han fet contra una complexa reforma constitucional i, sobretot, contra l’arrogància del poder.
El desencantament dels italians amb la UE va molt més enllà de les fallides estratègies polítiques de Matteo Renzi. L’entusiasme proeuropeu de l’únic país membre fundador del sud d’Europa es va esvair de cop amb la crisi econòmica. Amb més de cinc anys de rescats al Mediterrani, d’acolliments massius a Lampedusa i de demandes d’ajut a una Unió Europea que durant molt de temps els va girar l’esquena. Amb un país que ha perdut un 25% de la seva producció industrial, que té un atur juvenil de prop del 40% i que arrossega uns índexs de creixement mínims. Un país que, a més, va veure com des de Brussel·les se li imposava un govern tecnocràtic liderat per l’antic comissari, Mario Monti (contrari, per cert, a la reforma constitucional de Renzi).
Probablement les conseqüències d’aquest referèndum seran limitades, però el no dels italians i la derrota de Renzi retraten també un fracàs profund de la UE. És el recordatori que la crisi econòmica a l’eurozona continua oberta. És, a més, el desencantament dels convençuts, dels que van creure des del primer moment en el projecte europeu. I aquest sentiment seguirà, sigui qui sigui el pròxim primer ministre.
