Harold Cárdenas Lema: "A Cuba no li cal Chanel sinó una economia millor"

BarcelonaMembre de les joventuts del Partit Comunista, Harold Cárdenas (1986) descriu i analitza des de dins els canvis que viu l’illa a la web comunitària La Joven Cuba, un exemple de la “primavera bloguera”, en les seves pròpies paraules.

¿Quin paper juguen els bloguers en aquest procés d’obertura?

Juntament amb altres sectors, pressionen sobre l’agenda del que és possible fer. Cuba és ara el que és per l’hostilitat dels Estats Units i, en part, pels nostres propis errors.

La llibertat de premsa o la repressió a l’opositor depenen de Cuba.

Crec que l’estat és innecessàriament agressiu amb l’oposició. L’estat i l’oposició han de girar full i també han de madurar. Però sempre he cregut que els cubans fa anys que vam arribar a un consens per sacrificar llibertats davant l’hostilitat amb els Estats Units, però ara aquest escenari s’ha d’acabar.

Acabar amb l’excusa de l’Imperi?

L’embargament ha servit d’excusa per justificar la mala administració, la mala política. El fet positiu de la distensió és que fa visible què depèn dels Estats Units i què no.

Per què el Partit Comunista no ha sabut rejovenir-se?

Esperava que la generació dels meus pares assumissin més responsabilitat que la de Castro i és un pas que no es pot seguir ajornant perquè correm el risc de caure en una ruptura total i en un país polaritzat.

Cuba camina cap a la democràcia?

Entenc el context en què va hi va haver consens per sacrificar les llibertats però no crec que això sigui necessari. Avui Cuba ja té condicions per no continuar sacrificant llibertats. La discussió no radica en el nombre de partits sinó en com enfortir la societat civil perquè controli l’ús del poder.

La ciutadania controla votant, no?

El multipartidisme no és garantia de democràcia. Cuba necessita una oposició real perquè la que hi ha ara ha comès molts errors i depèn dels fons dels EUA. Ens cal una oposició patriòtica, perquè podem tenir ideologies diferents però no podem discutir sobre patriotisme.

¿La seva generació serà la de la reconciliació dels cubans?

L’Havana ha canviat, igual que ho està fent Miami. Com a generació jove no hem vist córrer la sang i això facilitarà la reconciliació però ens calen polítiques per incentivar la inversió dels que tornin. L’emigració dels joves és el fracàs en la construcció d’un model de país.

Hi ha expectatives de canvi?

La resiliència del poble cubà no és quantificable i això és difícil d’entendre si no s’entén que hi ha espais de legitimació del govern, que té molts deutes però ha donat salut i educació gratuïtes.

Definitivament, ¿no hi haurà ni glasnost ni Primavera Cubana?

No, la lenta velocitat dels canvis busca no haver de repetir els errors de l’experiència soviètica. Cuba és ara el país del que és possible i no hi ha condicions de repressió o fracàs per a una Primavera. L’aparell evolucionarà cap a un país més democràtic, cap a una democràcia socialista. No hi ha una altra sortida.

De moment ja tenen creuers, Rolling Stones i desfilada de Chanel.

Cuba no necessita Chanel, sinó una economia millor. Els cubans no demanen més democràcia sinó un plat a taula. Els cops mediàtics, com el de la desfilada, es pensen per a l’estranger, no en clau interna. El poble cubà està acostumat a passar gana però no farà més sacrificis si no s’aclareix el projecte de país. Hem de tenir clar què volem ser.