Idomeni: no ens ho podem treure del cap
Article del cantant de Txarango i el director del programa 'La Tribu' de Catalunya Ràdio
Fa una setmana que tenim l’ànima remoguda, el cor buit d’esperança i rebentat de ràbia, i el cap ple de perquès torturadors. Ens costa dormir i ens costa pensar-ho tot, perquè només els podem pensar a ells: les dones i els homes que fugen de la guerra i que topen amb una altra guerra que els ha declarat Europa.
El cap de setmana passat vam visitar els camps de refugiats de la frontera entre Grècia i Macedònia per emetre dilluns una edició especial de La tribu de Catalunya Ràdio i per crear amb la música de Txarango espais d’alegria enmig de la catàstrofe.
I, des d’aleshores, no ens podem treure del cap les mirades a terra de fatiga dolorosa i de desesperació infinita. Les feines heroiques dels voluntaris, que sostenen l’única cosa que es pot sostenir en un camp de refugiats: el dia a dia més elemental. I les rialles generoses dels nens, que són l’únic fil d’esperança d’un futur que no arriba mai.
No ens podem treure del cap la Seham, una mestra iraquiana que fa quatre anys que no sap res del seu marit. Li van dir que l’havien segrestat. Ara passa els dies al camp de refugiats amb el seu fill Abdul·là, i fa classes en una escola sota una haima, perquè, mentre treballa, no pensa en la guerra.
No ens podem treure del cap el Ferrad, el nen que, quan escoltava Txarango, deia que ell també volia tocar la guitarra, i que se n’havia fet una amb una ampolla de plàstic foradada.
L’helicòpter del periodista
No ens podem treure del cap el periodista sirià que ens va convidar a prendre el te a la tenda on malviu amb els seus dos fills. Es va treure el mòbil de la butxaca, i ens va ensenyar una foto de casa seva convertida en una muntanya de runa. I també ens va ensenyar un helicòpter de joguina, muntat amb una precisió increïble, que va fer ell mateix amb filferros arrencats de la tanca de la frontera.
No ens podem treure del cap el Saher i la Ruqaiya, una parella que es va casar al camp d’Idomeni, i per a qui els seus amics ens van demanar que toquéssim una cançó quan despertessin de la nit de noces. Deia el Saher que, dins de la tristesa, aquell era un dia feliç per a ell, i que somiava arribar a Alemanya i compartir una caseta amb la seva nova esposa.
No ens podem permetre treure’ns totes aquestes persones del cap, perquè oblidar-les vol dir ignorar la vergonya més gran d’Europa. D’aquí uns quants anys, s’explicarà que la crisi dels refugiats va ser el pitjor drama humanitari del segle XXI. I apareixeran de sota les pedres polítics i analistes que faran discursos i escriuran llibres. Però és ara que s’hi ha de ser i que s’hi ha d’anar. És ara que cal posar els peus als camps de refugiats, com han fet tants voluntaris, i mirar als ulls les persones.
I, un cop vist tot això, cal reaccionar. Perquè això no és una catàstrofe natural, és una catàstrofe política. El dret d’asil està recollit a la Carta Europea de Drets Fonamentals i a la Declaració Universal dels Drets Humans. I, com que tot dret va acompanyat d’una obligació, els estats tenen el deure de reconèixer-lo. Reconèixer-lo vol dir obrir les portes a tots els que ho necessitin, siguin els que siguin i vinguin d’on vinguin, i no amb quotes com les que estableix l’acord de la vergonya entre la Unió Europea i Turquia, pensat només per als sirians, o com les que va aprovar el Parlament de Catalunya, que vol acollir 4.500 persones, però no diu què li passarà a la 4.501.
Al camp d’Idomeni, un tanc macedoni apunta des de l’altra banda de la reixa els que han fugit dels tancs. Això és una guerra i, entre tots, l’hem d’aturar si volem ser ciutadans dignes.
