Publicitat
Publicitat

ECONOMIA

L’Àfrica reivindica la sobirania monetària

Una protesta simultània en diferents països francòfons exigeix posar fi al franc africà que depèn de París

És el 1945 i les potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial es reuneixen per bastir un sistema financer i monetari en una economia asfixiada. En aquest context de reconstrucció postbèl·lica, França posa en circulació el franc de les colònies africanes (CFA) per afavorir les vendes a l’exterior de la regió. És una moneda que després de diversos canvis de nomenclatura per adaptar-se als nous temps i d’altes i baixes de països socis, encara perdura en 14 estats del centre i l’oest del continent i les illes Comores, independitzats durant la dècada dels 60. L’esquema és simple: la divisa africana té “equiparació fixa” amb la francesa, primer amb el franc i des del 2002 amb l’euro, i és la metròpoli la que estableix el preu i, per tant, té la paella pel mànec en política monetària.

Els 15 membres s’agrupen geogràficament en dos grups: a la Unió Econòmica i Monetària de l’Àfrica Occidental i a la Comunitat Econòmica i Monetària de l’Àfrica Central, amb dos bancs centrals supeditats al Tresor francès. La relació perdura des de fa set dècades, però és plena de contestacions i crítiques que revifen periòdicament i que consideren el CFA (ara és la sigla del franc de la comunitat financera africana) un reducte del colonialisme i un llast per a les economies africanes. L’última tongada de descontentament aprofita l’onada de malestar entre joves formats i organitzats a través de les xarxes socials per protestar pels abusos polítics i socials. Tot plegat va portar a convocar ahir protestes simultànies a París i algunes capitals africanes.

Lluita social i política

Darrere de la mobilització hi ha Urgències Panafricanistes, una ONG liderada per Kémi Séba, assagista francès recentment expulsat del Senegal per haver cremat, precisament, un bitllet de 5.000 CFA. Séba, de pares beninesos, subratlla la importància que sigui la “primera mobilització panafricanista amb un únic objectiu” i entén que el manteniment de la moneda panafricana és un “símbol del saqueig” que França manté a la part del continent que controlava. No és només una lluita per la moneda pròpia, sinó que el moviment aposta per “l’erradiciació de la mala governança, el nepotisme i la corrupció”, assenyalats com els altres mals que enfonsen la regió.

Jordan Nodin és representant del Moviment Panafricanista de Joves de l’Àfrica i la Diàspora (Mopjad) i és un “crític constructiu” com a “militant de l’autodeterminació” de les velles colònies, però té clar que vol posar fi a un model monetari “asimètric” que, en definitiva, eternitza un “impost colonial”.

Per al professor d’economia de la UAB i membre del Centre d’Estudis Africans, Artur Colom, el CFA és directament “una relíquia del passat” que respon a un patró “neocolonial” mort i enterrat en unes altres excolònies. Contràriament, els britànics van tutelar temporalment les seves colònies però ara ja totes disposen de la seva pròpia divisa, un fet no exempt de problemes. A Zimbàbue la inflació va arribar a ser gairebé del 25.000%.

El CFA és el segell de la Françafrique, el concepte amb què des de fa dues dècades es coneix aquesta relació desequilibrada entre la metròpoli i les excolònies. Per exemple, a banda del tipus de canvi fix amb l’euro, París es reserva la potestat de centralitzar les reserves de les divises africanes, i els estats associats han de dipositar almenys la meitat de les seves reserves al Tresor francès i es garanteix la conversió il·limitada del franc per euros. A més, hi ha llibertat de moviment de capitals en aquesta zona CFA. Curiosament, però, hi ha restriccions en el flux de persones des del sud i cap al nord. Però per fer-se una idea del pes de París cal fixar-se en un aspecte gens anecdòtic, perquè fins i tot els bitllets de CFA són fabricats a Chamalières, al centre de França, i d’allà es distribueixen al continent.

Amb aquest panorama, els països africans “no tenen cap llibertat per gestionar les seves finances segons els seus propis interessos”, denuncia Odile Biyidi Awala, presidenta de Survie, una altra ONG molt crítica amb el model neocolonialista adoptat per París.

El CFA ha aportat “estabilitat monetària” a la regió, assenyala el professor Colom com un dels avantatges del model. Però en la balança els avantatges són molt cars, indica el mateix expert. En aquest sentit, els estats africans no estan facultats per emetre moneda que necessiten per afavorir el crèdit o ajustar la taxa d’inflació o per forçar la devaluació. Fa poc, Mamadou Koulibaly, líder de l’oposició de Costa d’Ivori, denunciava que França mai hagués tingut un gest respecte als problemes i les necessitats africanes però que, en canvi, no hagués dubtat a l’hora de devaluar dotze cops el franc francès. La sort de l’euro és la del CFA, però molts cops la fortalesa de la moneda europea és la desgràcia de l’africana perquè, per exemple, s’encareixen les exportacions i, per tant, es resta competitivitat a uns països amb economies centrades en matèries primàries o l’agricultura, explica el professor de la UAB. Les importacions, per contra, són més avantatjoses però acaben perjudicant els productors locals.

No tot són crítiques al CFA. Hi ha veus que advoquen per reformular el model, eliminant-ne el pilar de la conversió fixa amb l’euro o donant autonomia financera als bancs centrals per tal de controlar la inflació a un màxim del 2%, apuntava recentment Tido Adokou, un advocat especialitzat en finances a La Tribune Afrique.

Etiquetes

Més continguts de