L’esperança s’evapora al quart llac més gran de l’Àfrica

NairobiL’Ekope era pastor. El seu pare li va ensenyar a cuidar el ramat i ell ho va ensenyar als seus fills. Però, de mica a mica, les pluges es van anar fent més escasses. La terra es va assecar. Van perdre molts animals i van migrar cap a una zona més humida. Eren els anys 80 i a la riba del llac Turkana s’hi anaven acumulant comunitats de pastors que estaven en la mateixa situació. Ja no hi havia herba per a tothom. Les rutes migratòries havien sigut tallades per la mercantilització de les terres. L’Ekope i la seva família van deixar de ser pastors i van intentar viure de la pesca.

Avui l’Ekope té 68 anys i les mans ennegrides. Es dedica a vendre carbó i els seus fills i néts combinen el comerç de llenya i de peix. “Jo ja sóc vell, però els meus néts i besnéts ja no podran viure com ho fèiem tradicionalment els turkana. Queden pocs pastors, cada vegada és més difícil trobar pastures, hi ha lluites entre clans per accedir-hi i els nostres animals cada vegada produeixen menys llet”, es lamenta l’ancià.

Al voltant del llac, situat al nord-oest de Kènia, hi viuen uns dos milions d’habitants. Els turkana, els pokot, els samburu o els marakwet, tots d’origen nilòtic, solien compartir un territori contínuament negociat. Però avui es troben amb un panorama desolador.

Més calor i menys pluja

D’una banda, el sistema d’accés a la terra s’ha mercantilitzat, tallant -a partir de fronteres nacionals imposades per la colonització- rutes migratòries tradicionals. De l’altra, l’augment de la temperatura mitjana, de 2 ºC a 3°C del 1967 al 2012 i els canvis en els patrons de pluja en les últimes dècades han disminuït la humitat i amenacen de convertir el Turkana en un desert inhabitable.

“No queda més temps”, alertava l’informe de l’Observatori de Drets Humans publicat a l’octubre. Basat en un estudi a la província keniana del Turkana, l’organització advertia de l’amenaça immediata que el canvi climàtic representa per a la supervivència de l’ecosistema i la població local en el quart llac més gran de l’Àfrica.

Regió marginada pel govern kenià, el Turkana té una manca total d’infraestructures i educació. A 700 quilòmetres de distància de la capital, Nairobi, la seva població té els nivells de pobresa, analfabetisme i inseguretat alimentària més alts de Kènia. Amb conflictes interns i violència, que han transcendit al Sudan del Sud, Uganda o Etiòpia, les comunitats lluiten entre si per l’accés als camps de pastura i els recursos hídrics, cada vegada més minsos.

“La pressió a l’ecosistema del llac ha crescut i les migracions des d’altres zones de la regió són enormes per la desertització. Això ha portat a l’augment dels conflictes entre pastors i pescadors”, explica la Ikal Ang’elei, investigadora en ecologia política i directora d’Amics del Llac Turkana. Segons l’activista, els governs posen els guanys econòmics per davant de la seguretat de la població. “Al riu Omo, especialment a la tercera presa de Gibe, la segona més gran de l’Àfrica, s’està produint el pitjor impacte mediambiental del continent. La presa no tan sols posa en perill el llac, sinó que augmenta la salinitat de l’aigua i posa en risc l’agricultura i la vida”, explica l’activista sobre aquest projecte hidràulic etíop que regula el 90% del flux d’aigua que arriba al llac.

L’impacte del petroli

Les poblacions locals cada cop depenen més de l’ajuda externa, sobretot d’organitzacions internacionals i ONGs. Activistes com la Ikal insisteixen en la necessitat de transformar els models de producció al món per assegurar-ne l’habitabilitat. “L’explotació de petroli al llac Turkana té un impacte directe en la desertització, que, juntament amb les emissions de gasos d’efecte hivernacle emesos pels països industrialitzats, estan afectant greument comunitats que no es beneficien en absolut dels efectes positius d’aquests negocis, i que posen en perill la supervivència de milers de persones al món”, adverteix.

“El primer que hem de fer és sensibilitzar totes les parts i exigir als governs implicats més responsabilitat. Els governs locals han de ser honestos i incloure polítiques eficaces a les seves agendes”, afirma la Ikal, que demana “incrementar la cobertura arbòria a la regió”, que actualment cobreix menys del 4%, i sobretot donar opcions energètiques a la crema de carbó. “Hi ha alternatives, però s’ha de canviar el patró de desenvolupament i basar el creixement econòmic en un model intel·ligent que tingui cura del medi ambient i de la població”.

G-77: “El finançament farà o trencarà l’acord”

Els països africans parlen a les cimeres de l’ONU sobre canvi climàtic a través del grup G-77 + Xina, un poderós interlocutor que agrupa ja 134 països: tot el continent africà, l’Amèrica Central i del Sud i l’Àsia del Sud i de l’Est. Comptar amb la Xina els dóna força en les negociacions, però sense el gegant asiàtic també tenen un gran poder de veto: són prop del 70% dels estats del món. Una capacitat de pressió que han focalitzat en la qüestió del finançament: els ajuts que els països rics s’han compromès a aportar per als països en vies de desenvolupament, que, sense haver contribuït al canvi climàtic, en pateixen les pitjors conseqüències. “El finançament farà o trencarà” l’acord de París, va advertir ahir la líder del G-77 + Xina, Nozipho Mxakato-Diseko. La diplomàtica sud-africana, però, va enviar un missatge als països rics perquè “no tinguin por de la unitat del G-77”: “Volem l’acord”.