“A Síria hi queda molta gent que necessita ajuda”

RomaEm dóna un lleu cop a l’esquena, al bell mig de l’espinada, per indicar-me on és que el colpejaven els botxins de l’Estat Islàmic (EI). No parlem la mateixa llengua, però em fa entendre amb pocs gestos tot el que ha patit durant els sis mesos que els terroristes de l’EI l’han tingut presoner a Síria. Com quan posa les mans enrere i abaixa la mirada per explicar-me com va haver de sobreviure tot aquest temps: lligat de peus i mans, i sense saber si viuria o moriria.

El Ramy, mestre d’escola, va decidir fugir de la ciutat siriana de Deir al-Zor, controlada per l’EI, el mateix dia que va ser alliberat. La seva dona, la Suhila, sastressa de professió, ja s’havia escapat al Líban per evitar que els tres fills -el Rachid, de 18 anys; l’Abdel Majid de 15, i la petita Qudus, de 7- poguessin caure presoners com son pare. O que acabessin a la tomba com nou familiars seus.

El Ramy és un dels dotze refugiats sirians de religió musulmana que fa uns dies van veure la llum al final del túnel quan el papa Francesc se’ls va endur d’un camp de refugiats de l’illa grega de Lesbos, on el pontífex es va desplaçar per reclamar a la UE una política d’acollida cap als que fugen del terrorisme i de les bombes. I va predicar amb l’exemple, negociant l’asil al Vaticà per a tres famílies.

Ara el Ramy i la Suhila expliquen com la petita Qudus, que a Grècia havia deixat de somriure, va viure amb emoció el viatge amb el Papa: “Aviseu-me quan vingui!”, repetia insistent mentre l’esperava a l’aeroport amb el poc equipatge que duia.

Les tres famílies han viscut una autèntica odissea durant mesos i ara han culminat una primera setmana intensa a Roma. El Papa, per ara, les ha deixat a cura d’una entitat de llarga experiència en gestió de conflictes i acollida de refugiats, la Comunitat de Sant Egidi. Han tramitat els papers i han començat les classes d’italià. Aquests dies la Qudus entra a classe abraçada a una nina rossa, regal d’algun dels voluntaris de Sant Egidi.

Tot i la fatiga, accedeixen a explicar-se davant d’un reduït grup de periodistes. Vencen el cansament perquè confien que el seu testimoni pugui contribuir a ajudar els milers de famílies que encara estan en situació desesperada a Síria, a Turquia o a Grècia.

“No som terroristes”

Als europeus que els han barrat l’entrada i han pactat un acord de readmissió amb Turquia els diuen: “No som terroristes, no som jihadistes. Som gent normal que fugim d’una guerra. Abans teníem una vida normal com vosaltres: una feina, una casa… I ens hem escapat perquè no volíem ni estar amb el règim ni amb els islamistes: no volíem matar ningú!”

Qui ho explica és la Nour, una enginyera de 30 anys que treballava al departament de microbiologia de la Comissió d’Energia Atòmica siriana. Va fugir de Damasc amb el seu marit, el Hasan, i el seu fill de dos anys, el Riad, perquè el marit, també enginyer, va ser cridat a files pel règim d’Al-Assad i no volia fer la guerra.

El pitjor moment, em diu, va ser la fugida a través del territori controlat pel Daeix. “L’exèrcit sirià atacava amb avions, i a la zona del Daeix, on ens vam haver de cobrir de negre fins als ulls, ens van dir que no podíem deixar la regió, que havíem de fer la jihad amb ells”. La família va aconseguir escapar-se, caminant quatre hores en la foscor de la nit, després de pagar una comissió a un desconegut.

Després d’esperar a Turquia un visat per visitar un oncle a França que finalment els va ser denegat, van tornar a pagar a uns traficants per pujar a una Zodiac. “Érem 52 persones en una barca de nou metres. Era el quart intent de marxar; les altres vegades ens havien interceptat guardacostes turcs. Vam estar hores amagats, amb por que ens fessin tornar, i a les tres del matí vam pujar en una barca, en silenci. Una hora i mitja després, quan vam arribar en aigües gregues, es va aturar el motor. Per sort, ens van salvar”, expliquen.

Com la Suhila, la dona del Ramy, la Nour recorda les penúries al camp de refugiats: el menjar insuficient, el fred i la falta d’higiene, que va accelerar malalties sobretot en els infants.

Quan van arribar a Roma de la mà del papa Francesc, s’ha convertit en portaveu del grup perquè sap anglès i francès. Avui se la veu més apagada i fatigada que fa una setmana. M’explica que té la grip. I, no obstant, s’ha llevat per explicar al món la seva situació: “A Síria patim tant els musulmans com els cristians. Esperem que el gest del Papa, per a nosaltres un somni, serveixi perquè Europa reconsideri el tancament de fronteres. Perquè hem deixat enrere gent en situació molt difícil: malalta, fatigada. Gent que necessita ajuda”.