Publicitat
Publicitat

GRÈCIA

“No veiem la llum al final del túnel”

El tercer rescat obliga els grecs a sobreviure amb una economia de mínims

Un home d’uns 60 anys n’escridassa un altre que espera el seu torn per recollir una petita cistella amb quatre productes bàsics, per valor d’uns quatre o cinc euros. Són les 12 del migdia i ja s’han esgotat els tiquets que els permeten entrar a l’edifici i recollir el menjar amb què podran cobrir uns quants àpats. Esclata la tensió. “Jo soc grec, tu no, jo tinc dret a demanar tanda!”, reprèn amb duresa un altre ciutadà, d’origen albanès. Una vintena de persones, preocupades perquè tornaran a casa amb les mans buides, contemplen atònites aquesta picabaralla.

“Alguns grecs no entenen que tots estem igual”, explica el Pomor, després de ser esbroncat. Gent de diverses procedències s’adrecen a aquest centre gestionat per la municipalitat del centre d’Atenes que s’encarrega de distribuir menjar i roba entre les persones que viuen per sota del llindar de la pobresa -un 21,4% dels grecs viuen amb menys de 4.512 euros d’ingressos anuals.

Segueixen arribant més persones al local. La treballadora encarregada d’organitzar la cua que havia arribat a vorejar l’edifici es desespera, els barra el pas, els escridassa, i fins i tot se’ls treu de sobre a empentes per fer-los entendre que avui ja no queden tiquets -només se’n reparteixen 200 per dia-. Però no tots es donen per vençuts. Alguns esperen, al portal, a veure si amb un cop de sort poden recollir les sobres.

La salut de l’economia grega no s’ha recuperat després de tres rescats i severes mesures d’austeritat. “Els memoràndums [acords del rescat] només afecten els pobres -denuncia el Pomor-. No veiem la llum al final del túnel”. Moltes de les persones que arriben al centre ho fan amb l’ajuda d’un bastó. Són pensionistes que veuran les seves pensions retallades per dotzena vegada si el govern satisfà les últimes demandes dels creditors. D’altres formen part del 30% d’aturats que hi ha a Grècia, segons dades dels sindicats.

Els pedaços no curen la malaltia

L’angoixa de no poder sortir-se’n es va instal·lar a la vida de l’Stratos l’any 2010, quan van conèixer l’atur. Un 70% dels desocupats ho són de llarga durada. “Visc amb feines de dos dies, quan n’hi ha”, matisa. Els 25 anys que ha treballat a jornada completa, com a paleta, no els ha cotitzat: “Quan arribi a l’edat de jubilar-me no tindré dret a res, no sé com viuré”. Prefereix pensar en l’ara; primer ha de sobreviure a aquest difícil present.

“Aquesta no és la solució, només tenim dret a aquesta cistella una vegada al mes. Això ens ajuda a passar un parell de dies, però després, què fem?”, es pregunta. El maldecap torna a arribar quan toca fer malabars per poder comprar alguna cosa al supermercat.

La venda d’aliments ha patit una davallada del 18% des del 2009, mentre el consum de productes bàsics s’ha disparat, segons un estudi conduït per Nielsen. Fer la compra de la setmana ja és cosa del passat per a moltes famílies que han de sobreviure amb l’aigua al coll: compren i viuen al dia.

Treballar per malviure

Comencen a sortir els últims afortunats que han aconseguit tanda. A les mans hi duen unes quantes taronges, dues bosses de patates i un parell de bosses d’enciam. Dues senyores surten de l’edifici, llencen la verdura al terra i exclamen: “No ens alimentem amb això, nosaltres, no som ossos”. Els que pretenien recollir les restes se sorprenen de la mala qualitat dels productes. L’angoixa s’apodera d’un home que havia esperat mut al portal durant gairebé una hora, l’Arben. “Els meus fills no s’ho mengen, això”, denuncia, completament desencaixat.

Treballar ja no sempre et permet tenir les necessitats bàsiques cobertes. L’Arben ho sap prou bé. Els salaris s’han reduït al voltant d’un 3,1% cada any des del 2009. “Vaig treballar vint anys en una fàbrica tèxtil, va tancar. Ara per fi he trobat feina, en una multinacional, però em paguen només 490 euros per una jornada de vuit hores que sovint s’allarga a deu”. Ell, la seva dona i els seus dos fills viuen amb el salari d’un i els pocs estalvis que encara els queden. Tampoc vol parlar del futur.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT