Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

Que Del Bosque hi faci més que nosaltres

Expectació Mai una reunió d'un membre del govern espanyol havia despertat tant interès entre els mitjans locals nord-americans i les corresponsalies internacionals de Washington com la que van mantenir dijous el secretari del Tresor dels Estats Units, Timothy Geithner, i la vicepresidenta d'Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría.

Quan vam anar al Tresor, la premsa nord-americana ja hi era. Fins i tot els col·legues de les televisions van muntar a la vorera de Pennsylvania Avenue el faristol de les grans ocasions en previsió que l'eixam de càmeres acabés convertint-se en una batalla de cops de colze i imatges mogudes.

És la marca Espanya del moment: et lleves i en el matinal de NPR sents el president del BCE, Mario Draghi, esbroncant Madrid per haver-ho fet tan malament com ha sabut en la gestió de Bankia. Mitja hora més tard, el taxista que ha sentit aquella mateixa notícia a la ràdio del cotxe et mira amb commiseració i et repassa les xifres que se sap de memòria: "Espanya té un 25% d'atur i un 50% d'atur juvenil, oi? I vostè hi pensa tornar o es quedarà aquí?" A mig matí coincideixes amb el corresponsal de la televisió irlandesa: "Què, cap al rescat, no? Com nosaltres. Doncs saps quina és la sensació més trista d'un rescat? No, no és la pèrdua de sobirania, sinó la frustració de pensar que aquest mal te l'has fet tu sol". Poses la CNN: Wall Street ha entrat en pèrdues i a la pantalla hi diu "Por als bancs espanyols". Parles amb un col·lega madrileny: "L'altre dia vaig anar a donar-me de baixa del gimnàs, meitat perquè no hi vaig, meitat perquè m'han retallat el sou. I em diu el paio: «Per què plega? Algun problema amb el nostre servei? Ah, no, esclar, és espanyol, ja ho entenc»". I així cada dia, pendents de la prima de risc, tips de llegir comentaris que aspiren a profecia autocomplerta, i desitjant que el volum del cas espanyol, que convertiria Grècia en l'oliva de l'aperitiu, obligui Europa a acordar una solució que superi la sorprenent incapacitat de la Moncloa, que tot i que va heretar la crisi, va tenir mesos per preparar una resposta executiva i comunicativa molt més eficaç que aquesta corredissa sanferminera diària que està brindant al món, i aquest encomanar-se als miracles del marquès de Del Bosque.

Soraya Sáenz de Santamaría no va venir a Washington a entrevistar-se amb la directora de l'FMI, Christine Lagarde, ni amb el secretari del Tresor, Geithner (aquestes reunions les va sol·licitar després), sinó com a convidada en la reunió de l'exclusivíssim club Bildelberg, que aquest any se celebra a Chantilly, Virgínia, en un Marriott no gaire lluny de l'aeroport Dulles. El poder a l'ombra vol sentir de prop Soraya i alhora suggerir (s'admeten sinònims) una sortida com menys costosa millor per als seus interessos en el cas espanyol. Esperem les explicacions de la vicepresidenta sobre la reunió.

Esclar que a Bildelberg n'hi ha hagut per a tothom. La reunió ha coincidit amb l'índex d'atur del maig als EUA: només s'hi van crear 69.000 llocs de feina i la taxa va pujar una dècima (fins al 8,2%, amb un 25% d'atur juvenil) perquè la gent, animada per la incipient recuperació, torna a apuntar-se a les llistes de feina. Amb aquesta conjuntura és imaginable que Bildelberg dediqués una estona a preguntar-se si Obama és encara el cavall guanyador.

L'atac com a defensa

La resposta d'Obama ha sigut que "Romney té unes idees que no funcionen". Obama intenta assimilar el seu rival al record dels últims mesos catastròfics de Bush, amb la seva visió de l'economia desregulada, sense importar els costos socials. Obama, en canvi, presumeix d'haver ordenat el rescat amb diner públic de la indústria del motor.

Però quan la crua realitat de l'atur s'imposa a aquests arguments, Obama invoca la globalització i no vacil·la a passar les culpes a Europa. Ja ho va afirmar en la cimera del G-8: "El que passa a Madrid impacta a Milwaukee". Per això Sáenz de Santamaría va trobar receptivitat en Geithner i la solució que els bancs espanyols es poguessin sanejar per la via ràpida amb fons europeus, sense passar pels estats. Però de pressa, que ja només falten cinc mesos per al 6 de novembre.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT