Reconstruir Schengen
L’espai de Schengen és l’exemple perfecte per explicar l’excepcionalitat que viu la Unió Europea els últims temps. Explica les pors, les renúncies i com és de difícil recuperar llibertats perdudes. La lliure circulació de persones és, en teoria, un dels pilars sobre els quals es construeix la UE, però Schengen és una realitat a mitges des de fa dos anys. Primer van ser els moviments migratoris que van arribar per Itàlia i la ruta dels Balcans l’estiu del 2015 els que van servir d’excusa per reintroduir els controls a les fronteres entre països de la Unió. Després van ser els atemptats terroristes a França, Bèlgica i Alemanya.
El periple de la fugida d’Anis Amri, l’autor de l’atac del desembre passat en un mercat de Nadal de Berlín, a través dels Països Baixos, França i Itàlia per acabar mort a trets per la policia a Milà, es va convertir en l’últim argument de l’extrema dreta contra la lliure circulació de persones. El Front Nacional francès va qualificar ràpidament Amri de “jihadista consentit per Schengen” i Marine Le Pen va demanar “enterrar definitivament el mite de la lliure circulació total a Europa”.
Aquesta setmana la Comissió Europea ha proposat que els controls excepcionals a les fronteres, que s’havien d’eliminar a finals de febrer, podran continuar encara tres mesos més. Alemanya, però, en plena precampanya electoral i amb el debat sobre la seguretat segrestat per la picabaralla política, busca la manera de pressionar la UE per allargar-los encara més enllà.
Brussel·les fa mesos que intenta defensar un pla per salvar Schengen, que passa per reforçar els controls a les fronteres exteriors i pels acords amb països tercers, com el que va firmar amb Turquia o com la proposta d’un ajut financer a Líbia a canvi d’extremar la vigilància contra les màfies que controlen la ruta marítima cap a Itàlia. També es discuteix des de fa temps la necessitat de millorar la cooperació policial entre els països de la Unió.
La realitat, però, és que durant aquest temps la UE ha anat desmuntant Schengen peça a peça, fins a deixar la lliure circulació de persones en una opció a mercè dels interessos de cada govern. S’han endurit les condicions per concedir asil a la UE; el sistema de Dublín (que estableix la responsabilitat d’acollida de l’estat on primer arriben els migrants) ha quedat desbordat; els estats membres han sigut incapaços d’acollir els més de 200.000 refugiats que s’havien de comprometre a reallotjar entre els Vint-i-vuit, i Brussel·les ha pogut comprovar que bloquejar una de les rutes d’entrada només provoca que es busquin altres vies alternatives per arribar a Europa.
La culpa de tot plegat no és de Schengen sinó de la falta de cooperació entre governs comunitaris, que ha provocat disfuncions i desunió política. La llista és llarga: Luxemburg demanant que s’expulsi Hongria; el govern de Viktor Orbán assegurant que hi ha zones prohibides a la UE on és millor no entrar-hi per culpa de la immigració; austríacs, croats, eslovacs o hongaresos construint tanques a les fronteres; suecs i danesos barallant-se pels controls a les seves fronteres, i els grecs abandonats a la seva sort.
Mentrestant, Alemanya, Àustria, Suècia, Dinamarca i Noruega podran mantenir encara els controls excepcionals a les fronteres. L’espai de Schengen continua sent un territori fracturat. Tan fracturat com el futur polític de la Unió Europea.
