Refundar Europa des de la fragmentació
La UE insisteix que hi ha vida després del Brexit, però encara no sap quina. És l’Europa “en crisi” que sentenciava dimecres un apagat Jean-Claude Juncker en el debat sobre l’estat de la Unió a l’Eurocambra. L’Europa dividida que només es recosirà si troba la manera de seguir junts des de la desunió, des de la flexibilitat que reclamen les moltes Europes que es reuniran avui al castell de Bratislava. L’Europa que necessita “restaurar el control sobre els esdeveniments i els processos que aclaparen, desorienten i, de vegades, terroritzen” la gent, com anunciava apocalípticament el president del Consell, Donald Tusk, en la carta d’invitació que van rebre els líders convidats a la capital eslovaca. Una Europa sense èpica, que ha canviat el discurs abrandat i combatiu d’un Juncker que el setembre del 2015 es va enfrontar als euroescèptics del Parlament pel programa possibilista presentat aquesta setmana pel president de la Comissió, que torna a parlar de wifi, de solidaritat sense imposicions, de solucions per al 2020.
No es pot refundar la UE amb França i Alemanya pendents d’una dreta populista que es pot convertir en determinant per al seu propi futur polític a les eleccions del 2017 (també als Països Baixos); amb democràcies il·liberals com Polònia o Hongria a la taula de negociacions, amb discursos xenòfobs sobre la identitat d’Europa i un bon grapat d’aliats a l’hora de reclamar la repatriació de competències comunitàries cap a les capitals; amb el daltabaix d’un Brexit que obligarà a renegociar tractats (un procés, com a mínim, traumàtic per als Vint-i-set) però que els mateixos britànics no saben ni quan ni com començar a negociar, i amb l’escepticisme -per no dir menyspreu- que ha despertat la reunió a Atenes de l’Europa del sud per recordar que potser ha arribat el moment de superar “el dogma de l’austeritat”. Cinc anys i quatre crisis polítiques després, encara la mateixa demanda sobre la taula d’una UE més feble i amb menys capacitat política de seguir imposant la integració econòmica. De fet, l’única reacció del president de l’Eurogrup, l’holandès Jeroen Dijsselbloem, davant les peticions que arribaven d’Atenes va ser advertir que “s’ha acabat l’estiu i cal començar a recollir el material de càmping” -un avís al govern de Tsipras i la seva llista de tasques pendents.
Cadascú el seu paper
Aquesta és una Europa fracturada, on el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, juga el paper d’home fort, la cancellera Merkel és la líder qüestionada i François Hollande el president d’un país enfonsat on no només es qüestionen la seva sostenibilitat econòmica i social sinó, fins i tot, què significa ser francès. “Mai havia vist un marge d’entesa tan reduït entre els estats membres -es lamentava Juncker dimecres-, ni mai una fragmentació tan gran”.
El calendari electoral juga en contra de la necessària recuperació de la unitat europea. ¿Com es pot projectar un horitzó comunitari quan els interessos nacionals dominen les prioritats polítiques de la Unió? L’objectiu de la cimera d’avui a Bratislava és, sobretot, que l’hostilitat no se’ls mengi abans d’obrir el debat. La resta necessitarà més temps.
