Resistència turca
La Unió Europea es planteja desafiar Turquia. Fa dues setmanes l’Eurocambra va demanar la “suspensió temporal” de les negociacions d’adhesió amb Ankara si aplica la polèmica reforma constitucional aprovada en referèndum. L’informe del Parlament d’Estrasburg denunciava la repressió massiva i desproporcionada, a més de l’anunci reiterat de reintroduir la pena de mort, i condemnava el retrocés i les violacions en la llibertat d’expressió i dels mitjans de comunicació. I, malgrat tot, els eurodiputats demanaven seguir col·laborant amb Turquia allà on més interessa a la UE: les relacions econòmiques i comercials i la gestió de les migracions. Ahir, però, Alemanya va fer un pas més en aquesta tensió diplomàtica que es viu des de fa mesos amb Ankara.
Berlín adverteix que no pot garantir la seguretat dels ciutadans i les empreses que es desplacin o facin negocis a Turquia i, fins i tot, ha qüestionat l’ajuda econòmica europea que es dona al país en el marc de les negociacions d’adhesió. El govern alemany reaccionava així a l’empresonament de sis defensors dels drets humans, entre ells la directora d’Amnistia Internacional a Turquia i un ciutadà de nacionalitat alemanya, acusats de suport al terrorisme.
Un any després de l’intent de cop d’estat, la involució democràtica d’Erdogan continua sense tocar os i, malgrat tot, la resistència política i civil es manté, conscient que s’enfronta a un “dictador en pànic i, per això, molt perillós”, explica un periodista turc.
El referèndum ja va demostrar que la meitat de la població resisteix i que Erdogan ha perdut el suport de les grans ciutats del país, inclòs el seu feu d’Istanbul. I fa dues setmanes, la marxa per la justícia encapçalada pel líder del principal partit de l’oposició, el socialdemòcrata CHP, es va convertir en la mobilització més important al país des de les protestes del Parc de Gezi. És per això que la investigadora italiana Nathalie Tocci alerta que si la UE tanca la porta a les negociacions d’adhesió, tallarà també els últims canals de suport a una societat turca que està demostrant una gran capacitat de lluita i de resistència, i que se sentiria definitivament abandonada.
Autòcrata aïllat
En l’últim any, Erdogan ha aconseguit concentrar més poder que mai però també s’han fet més evidents les vulnerabilitats de la seva transformació autocràtica. Aquella temptativa d’aixecament, que el president turc va arribar a considerar un “regal de déu”, es pot acabar convertint en un regal enverinat. El president ha guanyat el control de l’estament judicial, ha aprimat el Parlament i ha empresonat l’oposició mediàtica i política, però cada cop està més sol. Sol al capdavant del partit (amb figures destacades de l’AKP que han optat per desdibuixar-se a l’espera d’un possible futur post-Erdogan) i cada cop més sol també a escala internacional. La seva implicació en la guerra de Síria havia de ser el centre de gravetat d’un nou poder regional que ha quedat truncat: enfrontat a Trump i Putin, amenaçat al seu territori per un Estat Islàmic amb qui havia practicat la màniga ampla, i amb un Qatar en hores baixes com a únic gran aliat internacional.
Erdogan és avui més conscient dels límits exteriors del seu sultanat. Alimentar la tensió amb la UE potser l’enforteix entre les seves bases, però debilita encara més les seves fronteres i esperona, dins i fora, l’oposició.
