Solidaritat sota amenaça
Brussel·les vol imposar ara la solidaritat amb els refugiats sota amenaça de sanció econòmica. Ha estat més un cop d’efecte que una voluntat real de construir una veritable política comuna d’asil. La Comissió Europea anunciava dimecres que els governs que es neguin a acceptar el reallotjament dels refugiats que arribin a les costes mediterrànies de la Unió hauran de pagar 250.000 euros per cada persona assignada que no acullin, i donar aquests diners a l’estat que se’n faci càrrec. Brussel·les ha posat preu a la insolidaritat. Però, com es fixa aquest preu? Què el determina? De què serveix l’anunci d’una mesura tan contundent si no es pot aplicar sense el vistiplau dels estats membres? I sembla ben difícil que aquells governs que s’han negat fins avui -a cop de discursos xenòfobs i d’aixecar tanques a les fronteres- a rebre els milers de persones que esperen a Grècia, estiguin ara disposats a aprovar una multa que els suposaria costos milionaris. Així que tot aquest anunci que ara s’emporta els titulars de premsa s’anirà buidant de contingut i voluntats quan arribi al Consell de Ministres perquè el discuteixin els estats membres.
Des de l’inici d’aquesta cada cop més mal anomenada crisi dels refugiats, la Comissió ha estat víctima de la incapacitat institucional de fer complir als governs el que es proposa des de Brussel·les. Però, a més, cada pas que es fa des de l’executiu comunitari per proposar una solució acaba sent un intent massa tímid i massa tardà, més reactiu que consistent. Com l’advertiment del vicepresident Frans Timmermans en què assegurava que “no hi ha solidaritat a la carta a la Unió Europea”. L’holandès ho deia pensant en Polònia, Hongria o Eslovàquia, i obviava que la Comissió admet que el Regne Unit i Irlanda podran decidir fins a quin punt participen d’aquest compromís de reallotjament. L’obligatorietat no és igual per a tots, i més quan la immigració i la crisi dels refugiats s’han convertit en un dels arguments més polèmics de la campanya per al referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a la UE.
Fins i tot si la Comissió Europea declara dramàticament que “el vell Dublín ha mort” -com feia dimecres el comissari de Migracions, Dimitris Avramópulos-, l’alternativa que proposa Brussel·les pren més la forma d’un pedaç. El text presentat aquesta setmana no soluciona les debilitats del sistema de Dublín perquè continuava determinant que el primer país d’arribada seguiria tenint la responsabilitat de tramitar l’asil dels tots els refugiats que trepitgin per primera vegada sòl comunitari. Només si se superés, en més del doble, la seva capacitat d’acollida, aleshores es plantejaria posar en marxa aquest mecanisme de correcció i sanció. Mentrestant, dels 66.400 refugiats que ja han aconseguit demanar asil a Grècia i que la resta d’estats membres de la UE s’havia compromès a reallotjar, només n’han acollit 500. Sis països es reparteixen avui la major part de refugiats que han arribat a la Unió. On són els altres 22 -entre ells l’estat espanyol-? Al Líban -un país de poc més de 6 milions d’habitants- hi ha en aquests moments 1.200.000 refugiats sirians, el 70% dels quals viuen sota el llindar de la pobresa, segons l’ACNUR, l’agència de l’ONU per als refugiats.
La solidaritat va molt cara a la UE. Tant, que fins i tot les amenaces de multa de la Comissió quedaran en no res.
