Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI DE L’EST

Ucraïna sota l’ombra de Munic

Hi havia pocs dubtes que amb Donald Trump a la Casa Blanca tornarien a Ucraïna les sacsejades violentes. Les converses entre Moscou i Washington que acompanyen els trets a les línies frontereres del Donbass es nodreixen de frases tan inquietants com ara “Cal regular ràpidament la crisi”. ¿El mot regular és un eufemisme i el que de debò es vol dir és decantar la crisi? Decantar-la, esclar, cap al costat de Putin. ¿És això el que s’està gestant? De ben poc serveix que el govern de Kíev denunciï que el Kremlin, amb la Casa Blanca mirant cap a una altra banda, es disposa a trinxar els acords de Minsk, el primer pas d’un pla per reincorporar Ucraïna a l’òrbita russa. Una profecia com aquesta pot semblar agosarada en un món que semblava haver arribat als límits d’una suposada irreversibilitat de la història. En les últimes dècades les societats occidentals han anat construint un marc geopolític mental donant per fet que les fronteres sorgides de la caiguda del Mur de Berlín i de l’URSS eren inamovibles. Però la revolta ucraïnesa de Maidan, l’ocupació russa del Donbass i l’annexió de Crimea ens diuen que no hi ha res fet i que tot és possible. Que de la mateixa manera que el pro-rus Víktor Ianukóvitx va haver de fugir fa tres anys de Kíev, també al president prooccidental Petró Poroixenko la situació se li podria girar en contra. I el Kremlin podria aprofitar la impotència de la UE i la indiferència dels EUA per empènyer Ucraïna cap a la “sobirania limitada”. Una hipòtesi-desig que va treure el cap amb nitidesa el 17 de febrer a la Conferència de Seguretat de Munic quan el ministre rus d’Exteriors, Serguei Lavrov, va fer als Estats Units una proposta que ell mateix qualificava de “pragmàtica”: ni més ni menys que “desplegar un nou ordre mundial postoccidental”. Mots que fan perdre la son a l’OTAN perquè podrien anunciar no poques pressions, renúncies i alguna indignitat. I tot això dit a Munic evoca inevitablement la cimera del 1938 en què el britànic Chamberlain i el francès Daladier, per apaivagar Hitler i Mussolini, van acceptar que Alemanya ocupés la regió txeca dels Sudets i alhora, amb total indignitat, van donar per morta la República espanyola. Van ser els primer passos de l’entrega d’Europa al feixisme. També en nom del pragmatisme.

El que diu Nina Khrusxova

De fet, Lavrov estava proposant als EUA, en nom d’aquest nou ordre postoccidental, mirar cap a una altra banda passi el que passi a Ucraïna. I arribats aquí aniria bé demanar-se quins enigmes encara amaga el suposat bon rotllo entre Trump i Putin. La resposta la dona la professora Nina Khrusxova -besnéta del mític líder soviètic-, que sembla convençuda que el Kremlin té informació econòmica -fiscal- de Trump molt comprometedora. Els moviments de Putin encaixarien amb aquesta hipòtesi: mentre Lavrov desplegava la seva proposta a Munic, Putin presidia un plenari de l’FSB -l’antic KGB- alertant del previsible i inevitable l’agreujament de la situació a Ucraïna. Alhora el Kremlin anunciava el reconeixement dels documents d’identitat i passaports de Donetsk i de Lugansk, i posava així aquestes regions en vies de russificació. Per al govern de Kíev es tracta d’un impuls que porta a una nova escalada, davant la qual el president Poroixenko no té gens clar què farien l’OTAN i la UE. I encara menys els EUA.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT