XINA
Internacional 22/12/2014

Xinjiang, entre el petroli i la reivindicació ètnica

Els uigurs denuncien que Pequín els margina mentre espolia els seus recursos energètics

Edward Wong
3 min

Karamay (Xinjiang)En un indret desolat als afores de la ciutat de Karamay, a la regió xinesa de Xinjiang, el petroli que emergeix del terra omple unes petites basses. A la vora d’una d’aquestes basses s’hi veu l’estàtua d’un home barbut, d’ètnia uigur, que toca el llaüt dalt d’un ruc. Tot plegat és una rocambolesca escena que parla per si sola.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

La Xina està augmentant exponencialment la producció d’energia a Xinjiang i està convertint aquesta província en un gran centre de producció de petroli, gas i carbó, mentre margina, gairebé a la mateixa velocitat, el poble uigur, que cada cop se sent més a prop d’un passat daurat que no pas d’un present prometedor.

El govern de Pequín està invertint més que mai a la vasta regió de Xinjiang, rica en recursos naturals, amb l’objectiu d’augmentar l’extracció i la refinació de petroli, la producció de carbó, la generació d’energia i l’extracció i el transport de gas. I tot això malgrat la creixent violència ètnica que es viu en aquesta zona. Als deserts antigament travessats per les caravanes de camells de la Ruta de la Seda, la sorra està poblada ara d’oleoductes i línies d’alta tensió.

El petroli és la base de la riquesa energètica de Xinjiang, amb 21.000 milions de tones de petroli en reserves, una cinquena part del total de la Xina, una xifra que s’incrementa cada cop que es descobreixen nous jaciments. Xinjiang també té les reserves de carbó més grans del país, un 40% del total que té la Xina, i les reserves més importants de gas natural. Són tres components que formen un trinomi energètic que la Xina està aprofitant per alimentar les seves afamades ciutats i indústries.

Els problemes de contaminació

La pol·lució és només una de les conseqüències de l’explotació dels recursos per als habitants d’aquesta regió, molts dels quals són uigurs, una població majoritàriament musulmana de parla túrquica. La riquesa energètica de la regió omple les butxaques de les companyies estatals d’hidrocarburs amb seu a Pequín i el totpoderós Partit Comunista de la Xina, dominats tots ells per l’ètnia han. L’any passat Karamay -que significa oli negre en uigur i on es va descobrir el 1955 el primer gran jaciment xinès- va registrar el PIB per càpita més alt de totes les ciutats de la Xina continental. Però malgrat el boom petrolier, aquesta ciutat de 400.000 habitants és modesta i alguns barris uigurs són clarament més pobres que els han. Els grangers uigurs viuen en barraques on no hi ha ni lavabos, i les companyies energètiques donen feina a alguns uigurs, però no gaires.

Molts uigurs estan ressentits per la preeminència han i per l’espoli dels recursos de la seva terra. Les tensions ètniques i de classe esclaten de tant en tant a Xinjiang i la insurgència uigur, molt dividida, guanya intensitat. Centenars de persones han mort aquest any víctimes de la violència ètnica, actes de terrorisme o tirotejos de la policia. A l’estiu les autoritats locals van imposar la prohibició que als autobusos o els taxis hi poguessin pujar persones amb vestimenta islàmica o barbes llargues. Tot i que el govern ho va justificar en nom de la seguretat, molts uigurs ho van interpretar com una discriminació més.

“No importa si porten barba o vel -assegura una adolescent al barri de barraques dels uigurs als afores de Karamay-. No són males persones”. Els residents diuen que el govern aviat demolirà aquest indret. La noia assegura que, malgrat tot, li agradaria quedar-se a la ciutat: “Karamay té molt de petroli, per això vull treballar aquí”.

stats