Les ciutats i regions europees lideren l’atenció als refugiats

BarcelonaL’arribada de refugiats de Síria, l’Iraq i l’Afganistan a Europa s’ha convertit ja en la pitjor crisi humanitària que pateix el continent des de la Segona Guerra Mundial. Poc més d’un 1,5 milions de persones han buscat la seguretat al territori de la UE. I els estats han reaccionant blindant fronteres per terra, mar i aire, aprovant lleis que restringeixen els drets dels nouvinguts, i fomentant un discurs polític que dóna ales a l’extrema dreta.

Voluntaris i organitzacions de la societat civil han sigut molt més actius en l’acollida que els estats i les seves institucions. Davant l’evident fracàs de la gestió de les polítiques dels actors estatals, ciutats i regions s’erigeixen com a alternativa. Al final, és en l’àmbit local o regional on es juga la integració dels nouvinguts, però aquestes institucions no tenen cap capacitat de decidir sobre com es gestionen els fluxos.

“Els refugiats ens arribaran igualment, perquè fugen de la guerra i la misèria: la pregunta és si els volem atendre bé o malament”, resumia ahir l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, davant d’una quarantena de polítics, experts i entitats d’una dotzena de països, en un fòrum internacional sobre la recepció i integració de refugiats a la UE organitzat pel Diplocat, el Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya.

Refundar-se o morir

“Com a ciutadana, com a mare i com a alcaldessa sento que hem de fer més per evitar que el nostre mar, que voldríem que fos un pont de cultures, deixi de ser una fossa vergonyant: estem obligats a fer més, si ens volem dir institucions democràtiques i mirar-nos al mirall cada dia quan ens llevem. Europa ha de recuperar els seus valors fundacionals i refundar-se des de baix, o estarà perduda”. Tot i els molts murs que s’han alçat a Europa, fins a 600 demandants d’asil han arribat a Barcelona el primer trimestre de l’any.

I el govern espanyol continua mirant cap a una altra banda: dels 17.000 refugiats que s’havia compromès a acollir des d’Itàlia i Grècia, els països en primera línia de les arribades, Madrid només n’ha acollit 18. La Generalitat ha ofert 4.500 places (1.800 d’immediates) tant a Madrid com a Brussel·les, però l’única resposta ha sigut una carta d’agraïment del comissari d’Immigració. El president, Carles Puigdemont, apel·lava ahir també en aquest marc a “prendre consciència que la crisi de refugiats és una de les tristes fites del segle XXI” i reclamava “una via segura i solvent de demanda d’asil a Europa” i també anar a l’arrel dels conflictes per fer de la Mediterrània una regió “més segura, més pacífica i més democràtica”.

Thomas Fabian, tinent d’alcalde de la ciutat alemanya de Leipzig -on es van establir 4.000 refugiats l’any passat-, ho deia sense embuts: “Les ciutats són el lloc on la integració té èxit o fracassa”. Fabian apostava per promoure serveis públics accessibles a tothom i esforçar-se en la comunicació amb els veïns. “Deixem de parlar de la crisi i comencem a parlar del que podem fer”.

Són les ciutats les que han de gestionar un fenomen tan complex i han acabat tenint més aliats en la ciutadania que en els institucions que estan per sobre seu. “París se’ns va omplir de campaments perquè els procediments d’asil són molt llargs i, a més, la distinció entre immigrants -que no hi tenen dret- i refugiats és molt burocràtica”, alertava Dominique Versini, tinent d’alcalde la capital francesa, que s’ha postulat com a ciutat refugi, amb Barcelona i altres grans urbs europees. París ha acollit 600 refugiats reallotjats pel govern gal, però 1.500 menors no acompanyats han arribat a la ciutat pel seu compte.

Encara més en primera línia: la societat civil, els ciutadans organitzats, molts d’ells pel seu compte, donant resposta a una necessitat que no pot esperar. “Gràcies a nosaltres, els refugiats que arriben a Lampedusa poden contactar amb les seves famílies per dir-los que estan vius”, explicava com a exemple Alberto Mallardo, membre de l’ONG Mediterranean Hope. Tot són cares d’alegria i joia, d’alliberament, explicava aquest activista, lluny de la terrible decepció que molts refugiats acaben patint mesos després quan se’ls denega la petició d’asil. També en aquell moment hi ha una ONG treballant: “Donàvem suport psicològic, social, legal i laboral a aquestes persones que, de cop, són abocades a l’exclusió… no saben ni on dormir”, resumia Estel·la Pareja, directora de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. Ho deia en passat, ja que el projecte s’ha hagut de suspendre per falta de finançament després d’atendre 120 famílies en 3 anys.

Un corredor humanitari

Les iniciatives civils, per sort, no s’acaben. Ahir mateix van arribar a Itàlia -per via aèria- cent refugiats sirians en una iniciativa de la Comunitat de Sant Egidi. És el segon contingent que utilitza aquest corredor humanitari que Cesare Giacomo Zucconi, secretari general de la Comunitat de Sant Egidi, diu que va costar bastant de negociar amb el govern italià. “Ens deien que era impossible i ho vam fer”, resumia.

LES VEUS EN LA PRIMERA LÍNIA EN L'ARRIBADA

Maria Lo Bello: “Ens fa por la indiferència, no els refugiats”

¿Sicília s’ha quedat sola en la crisi de refugiats?

Europa en lloc d’aixecar murs el que hauria de fer és garantir drets. Hem de passar del concepte de solidaritat al dels drets: les criatures, les dones, els homes, tenen dret a tenir un futur. I això vol dir millors condicions de vida al seu país, però, en un moment de crisi, també polítiques d’acollida. Sembla que els bancs són més importants que les persones per a Europa. Si Catalunya ofereix 4.500 places, ¿per què no es facilita que s’omplin?

En les últimes setmanes hem tornat a veure pasteres en el camí de Lampedusa.

Fa uns dies vam tenir 1.600 arribades. Però no ens fan por els refugiats. Tenen nom, una història: són la Fàtima, el Mohamed, l’Omar. El que ens fa por és la indiferència. ¿Com pot ser que ho sapiguem tot d’un telèfon mòbil o d’un ordinador i no tinguem ni idea de la vida d’aquestes persones? I les ciutats i regions haurien de tenir els recursos per gestionar la crisi: com més a prop, millor ho podem fer.

Rena Dourou: “O la UE acull refugiats o deixem d’existir”

Què està en joc en la crisi de refugiats a Europa?

O la UE acull els refugiats o deixarem d’existir. Se’m fa difícil explicar a una noia de 20 anys que té el pare en un atur crònic que encara ha de creure en els valors d’Europa. Jo en tinc 42 i em costa explicar als meus amics per què em dedico a la política i defenso Europa.

¿En què es diferencia la política de Syriza en aquesta crisi? ¿En què es diferencia la política de Syriza en aquesta crisi?

Sobretot en el discurs. No ens referim als refugiats com a il·legals sinó com a éssers humans que han de ser tractats com a persones. El que necessitem és un full de ruta europeu i coherent per afrontar aquesta situació. No és un problema italià o grec i els estats han de deixar de criticar-se els uns als altres.

Quant pot durar l’acord amb Turquia? Quant pot durar l’acord amb Turquia?

No ho sé, però és aquí per quedar-se. L’acord és problemàtic des d’un punt de vista legal i pràctic. És paradoxal que els estats envellits tanquin les portes als refugiats.

Cesare Giacomo Zucconi: “Hem d’actuar, no només parlar”

Quin és l’objectiu de les vies segures obertes per la Comunitat de Sant Egidi?

Facilitar l’entrada a Europa als que fugen de la guerra i la misèria de manera legal i segura.

Vostè explica que els van dir que fer això era impossible…

Això ho sentim sovint a Europa, però no podíem quedar-nos només mirant el que passava davant la nostra costa. Hi havia una necessitat d’actuar, no només de parlar. S’havia de prendre la iniciativa.

¿És un model a seguir en altres països?

Això esperem. És un projecte pilot, innovador i efectiu, que creiem que es pot reproduir en altres països europeus. Hi ha un potencial en la societat civil que les institucions normalment no fan servir.

¿Han provat de fer-ho a Espanya?

Vam presentar una petició al govern espanyol per obrir un corredor humanitari des del Marroc i estem esperant rebre una resposta.