Una decisió lògica però en el pitjor moment
PeriodistaAra que ens demanem per què els britànics han decidit divorciar-se de la família europea, la pregunta també podria ser com ha aguantat tant aquest matrimoni. Tant malestar contra Brussel·les mantingut durant tants anys podia portar en algun moment cap a la porta de sortida. Repassant els 43 anys del Regne Unit a dins de la UE ens apareix un soci inadaptat, sempre incòmode, amb el fre de mà posat i que els últims anys havia anat perdent influència.
Ja els inicis van ser ben moguts, amb la negativa inicial de Londres a entrar a la fundacional Comunitat Econòmica Europea el 1958; seguida pel doble veto de De Gaulle quan el Regne Unit va rectificar i hi va sol·licitar l’ingrés. Un cop dins, arribaran els anys de Margaret Thatcher amb l’antipàtic i insolidari “Vull que em tornin els meus diners”, que va instaurar el xec britànic. Especialment significatiu és el Tractat de Maastricht, el 1992, quan s’estableix una Europa a la carta, amb el Regne Unit baixant de molts vagons d’aquell tren cap a la integració econòmica i política. No serà ni a la moneda única, ni a la cooperació en justícia i interior, ni a Schengen.
La incomoditat del Regne Unit a dins de la UE augmenta els últims anys, quan, amb la devastadora crisi econòmica, els països de l’euro es veuen forçats a transferir sobirania a marxes forçades i a reforçar els poders de Brussel·les. Des de fora de l’euro Londres viu amb recel l’increment de competències des d’un paper de convidat de pedra que només pot intervenir quan les mesures afecten el conjunt de la Unió Europea.
La incomoditat del soci britànic a dins del club europeu és evident, però el pas que ha fet ara és dels que trasbalsen tant el Regne Unit com el conjunt d’Europa. Un soci abandona el club, i no qualsevol, un dels grans.
Vista la turmentada convivència dels britànics a dins de la UE, la decisió pot tenir una certa lògica, però arriba en el pitjor dels moments per a Europa. Just quan està immersa en una successió de crisis que se li acumulen, la retirada del Regne Unit, a més de ser un factor d’inestabilitat, estimularà iniciatives similars en altres països. Com que hi ha un precedent, per què no utilitzar-lo, plantejaran forces euroescèptiques i de dreta extrema aprofitant la debilitat actual de la UE.
¿Després del Brexit poden arribar el Nexit, el Frexit, l’Italeave, el Finnish, el Departugal, l’Oustria? La llengua anglesa dóna molt de joc, la política esperem que no tant, però alguns d’aquests escenaris -la demanda de convocar referèndums per sortir de la UE a Holanda, França o Itàlia- prenen més força amb el cop de porta del Regne Unit. I encara que s’evitin aquestes opcions extremes, la pressió per renacionalitzar l’agenda europea i abandonar iniciatives integradores serà molt forta. El Brexit és un gran fiasco per al projecte europeu tal com el coneixíem.
