El diluvi de foc rus sobre Alep destrueix dos hospitals més
Putin segueix una estratègia de terra cremada contra els civils
Barcelona“Hem començat a somiar a tenir una mort ràpida, que sigui més suportable que morir per asfíxia a poc a poc entre les runes o amb els nostres cossos i els dels nostres fills cremats. Voldríem que els nostres cossos no quedessin fets a trossos si morim. Ens agradaria tenir una tomba per a nosaltres, no que ens apilin els uns sobre els altres i ens enterrin, com estem fent ara. Una mort tranquil·la és un somni a Alep”. Són les paraules que enviava ahir a través de WhatsApp Abu Khaled, un anestestista de l’hospital M-8, un dels sis que queden operatius als barris rebels d’Alep. El principal centre mèdic que encara funcionava a l’est de la ciutat, l’M-10, va quedar inutilitzat la matinada de dijous en un bombardeig. També va quedar inservible l’M-2. Va ser el vuitè dia de bombardeig indiscriminat i sistemàtic de l’ofensiva russa i del règim sirià per conquerir l’últim nucli urbà en mans de l’oposició.
Fa mesos que el personal mèdic i les poques ONG que treballen als districtes orientals de la que havia sigut la capital econòmica de Síria es refereixen a les instal·lacions sanitàries en codi, per evitar més atacs. Els dos hospitals bombardejats ahir havien sigut traslladats a soterranis després d’haver rebut atacs més d’una vegada de l’aviació russa i la siriana. El secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va qualificar els bombardejos als hospitals d’Alep com un crim de guerra: per a molts sirians, ja són només paraules buides.
El balanç de l’última setmana que a primera hora del matí oferien els equips de la Defensa Civil Siriana -els voluntaris coneguts com cascos blancs, que es dediquen a rescatar les víctimes entre les runes-és esfereïdor: 1.700 bombardejos, 19 bombes antibúnquer (que destrueixen els refugis subterranis), 231 atacs amb napalm, fòsfor blanc o bombes de fragmentació, 387 morts (106 dels quals són criatures) i 1.700 ferits.
Atacs contra civils
“Els bombardejos no són sobre el front: els míssils no són precisos i els russos no volen matar els soldats dels seus aliats. No recordo ni un sol atac sobre la línia del front. Les pàgines de propaganda del règim es vanen d’un atac a gran escala sobre Alep. Es pot dir que en la seva última reunió el Consell de Seguretat de l’ONU va donar llum verda a l’eliminació de tots els civils a les zones assetjades: “Van deixar clar com el sol que no farien res per aturar la massacre”, denuncia a l’ARA Abdulkafi Alhamdo, professor d’anglès de la Universitat d’Alep i veí de l’est de la ciutat.
L’estratègia de Rússia és clara: bombardejar, encerclar, matar de gana, portar la gent al límit fins que no puguin aguantar més i es rendeixin. Una guerra per sufocació, lenta, sistemàtica, indiscriminada. Una guerra en què el règim sirià depèn del suport de l’aviació russa a l’aire i de les milícies de Hezbol·lah i els xiïties de l’Iran i l’Iraq sobre el terreny. El règim ha obtingut resultats en les últimes setmanes: ha buidat la població de Daraia, a la perifèria de Damasc, el barri d’Al-Waer a Homs i altres focus de resistència. Però queda la peça més gran: els barris rebels d’Alep, on viuen entre 250.000 i 300.000 persones, i que han resistit al seu domini des del 2012.
“Són els pitjors atacs que hem patit els últims cinc anys”, explica Hamza al-Khatib, un dels trenta metges que encara resisteix als barris rebels, malgrat els atacs sistemàtics contra els hospitals i les ambulàncies. L’ús de bombes de profunditat en zones civils és també un crim de guerra per a l’enviat de l’ONU, Staffan de Mistura.
“No podem continuar esperant”
La presidenta internacional de Metges Sense Fronteres, Joanne Liu, va fer una intervenció ahir davant del Consell de Seguretat de l’ONU sense pèls a la llengua: “El 3 de maig vostès van aprovar per unanimitat la resolució 2.286, en què es comprometien a protegir els civils i els serveis mèdics que necessiten per sobreviure. Vostès van aprovar la resolució arran de la destrucció de l’Hospital Al-Quds d’Alep pel govern sirià i els seus aliats. Cinc mesos després, la seva resolució no ha aconseguit canviar res sobre el terreny. Aquest fracàs reflecteix la falta de voluntat política dels estats membres del consell que lluiten en les coalicions i els quals consenteixen les seves accions. No podem continuar esperant”.
