Publicitat
Publicitat

REGNE UNIT

“Els van dir que es quedessin al pis”

Otman Boujettiff explica l’última conversa amb els seus cinc familiars víctimes del foc a la torre Grenfell

Envoltat de veïns, potser d’algun amic que l’agafa per les espatlles i el consola i d’un grup de periodistes, Otman Boujettiff, de 42 anys, intenta amagar la cara entre les mans. Plora o està a punt de fer-ho. Té, segur, els ulls i les galtes envermellides. La irritació de les llàgrimes que cauen des de dimecres a la matinada. “Ha perdut cinc familiars”, deixa anar una veu de la colla. La mateixa que de seguida etziba a aquest corresponsal: “Res de càmeres ni mòbils”. Ho ha dit en veure que volia... ¿fer la meva feina?

És divendres. Poc més de migdia. Han passat seixanta hores des que es va desfermar la tragèdia. L’Otman es recolza a la tanca de totxo i forja de la Bramley House, un dels molts edificis d’habitatge públic, molt deteriorats, de Bramley Road. Des d’on és, la torre Grenfell no es veu. Però fent unes quantes passes cap a Blechynden Street, la silueta apareix brutal sobre l’oest de Londres. Alguns ja l’anomenen “l’escenari d’un assassinat massiu”. Les emocions estan a flor de pell.

Pati del darrere

El barri ha perdut un nombre indeterminat d’habitants arran del succés. Oficialment en són 58, segons va informar ahir la policia. Però amb seguretat en seran molts més. També s’ha perdut la paciència i l’acostumada normalitat de pati del darrere marginat -o així ho senten els seus veïns- per les autoritats del districte de Kensington i Chelsea, el més ric del país.

Des del centre de la ciutat s’hi arriba amb les línies de metro de la Hammersmith & City o la Circle. Una de les andanes de l’estació de Latymer Road, a l’aire lliure, s’ha convertit en plataforma privilegiada per imaginar l’infern: una torxa calcinada en què vivien entre 500 i 600 persones.

Passejar pel carrer Bramley és rebre una fuetada a la cara. Hi ha folis enganxats per tot arreu, en parets d’edificis, pals de la llum o de telèfon o en cabines telefòniques. Els familiars de les víctimes els han penjat amb fotos dels seus estimats i un telèfon de contacte. Resulta fàcil, i colpidor, saber els noms de tots els que ha perdut l’Otman. Dos oncles, Abdul Aziz el-Wahabi, de 52 anys, i la dona, Faouzia, de 42; i tres cosins: Yasin, de 21, Nurhuda, de 15 i Mehdi, de 8. Entre plors, diu: “Vam parlar amb ells cap a dos quarts de dues de la matinada. Però els bombers els van dir que s’estiguessin al pis, que posessin tovalloles humides a terra per impedir que el fum entrés per la ranura de les portes, i que les anessin mullant”.

¿Un consell adient si l’edifici hagués tingut portes tallafocs? ¿Una errada inexplicable? ¿O una exageració de l’home consumit pel dolor i una ràbia que no sap contra qui adreçar?

Metres enllà, pel mateix carrer, en direcció a l’improvisat lloc d’abastiment de productes de primera necessitat, el Latymer Christian Centre, una altra veïna del barri afegeix detalls al que ha dit l’Otman: “Vaig córrer cap a la torre, i amb mi molta altra gent, per dur mantes i qualsevol cosa per ajudar. Però la policia ens va fer tirar endarrere. «Nosaltres ens n’ocupem», van dir. Però les flames ja pujaven per tot arreu, es veia molta gent a les finestres cridant. Terrible, absolutament terrible. El que vull dir és que quan la policia va arribar aquí sabien que hi havia un foc i haurien d’haver cridat més d’un camió de bombers amb escales ben altes”. La versió oficial sosté que des de la primera trucada d’emergència, a les 00.54 hores de la matinada de dimecres, fins a l’arribada del primer grup de socors van passar sis minuts. No s’ha especificat el nombre de camions desplaçats inicialment. Ni les actuacions posteriors.

Les possibles errades, negligències o, fins i tot, delictes pel que fa a l’incompliment dels protocols de seguretat en la reforma de la torre Grenfell, enllestida l’any passat, s’hauran d’aclarir en una investigació oficial ordenada per Theresa May.

Voluntariat i caos

A la premier britànica la crisi li ha esclatat a la cara. I està posant a prova el ja molt discutit “fort i estable lideratge” de què tant es va vantar durant la campanya electoral recent. De moment, no se’n surt. Li han plogut tota mena de crítiques. Per exemple, per no haver-se trobat amb les víctimes el primer dia. Ahir va reaccionar i en va rebre un grup a Downing Street. No hi havia perill que l’escridassessin, com sí que va passar divendres, quan per fi va anar a la zona i va sortir-ne corrents. Però un miler de manifestants es van concentrar al davant de la seva residència oficial i van demanar-ne la dimissió.

May també ha sigut criticada pel caos a l’hora d’organitzar l’assistència. Era palpable al Latymer Christian Centre. Ho confirmaven a aquest cronista Brenda Muphy, que intentava posar-hi ordre, i Mele Nice, que a través de les xarxes demanava voluntaris amb furgonetes per traslladar el material recollit de donacions a magatzems segurs. Presència oficial, cap. Ajuda, només quan la ira s’ha desfermat. I, finalment, ahir ho va admetre May: “No ha sigut prou bona”.

Més continguts de