Els esclaus de Turgutlu

Turgutlu (Turquia)Més d’un centenar de famílies s’han vist obligades a aturar-se enmig del no-res a Turquia en el seu èxode des de Síria i el Kurdistan. Són els refugiats que no van poder pagar-se el pas cap a Europa. Des de fa sis mesos l’Andrew els porta aliments i material sanitari tres cops per setmana. Cabells llargs, pell morena. Passa força desapercebut. Ningú no diria que és nord-americà. Ell ens acompanya a la ciutat turca de Turgutlu, al nord-oest de la gran Izmir. Una població aparentment occidentalitzada, d’unes 120.000 persones, envoltada de centenars d’hectàrees agrícoles de tomàquet i raïm. El seu dia a dia consisteix en més de 10 hores de feina al camp recollint raïm a canvi d’un grapat de grans i de poder continuar vivint en aquest terreny, sempre que els propietaris de les granges i dels terrenys no els denunciïn a la policia.

Abandonem el camí principal que surt de la ciutat i comencem a endinsar-nos en aquestes extensions laberíntiques delimitades per canals de reg i petites comportes. De seguida apareixen les primeres tendes. Amuntegades al costat del camí podrien semblar coberts per deixar-hi les eines del camp, però són improvisats habitatges. Fabricades amb teixits vells i restes d’hivernacles foradats amb unes petites i precàries estructures de fusta que les uneixen. L’aigua prové dels pous de reg dels mateixos camps de cultiu.

Aquestes famílies han abandonat els camps militaritzats que hi ha sobretot a la zona fronterera amb Síria. La falta d’higiene, les males condicions, així com els conflictes constants entre ètnies, són alguns dels factors que els han empès a abandonar-los i buscar-se la vida fora de la semiprotecció de les autoritats turques que controlen aquests camps, on moltes vegades els drets humans no es respecten. Un parell de cops al mes juntament amb uns metges turcs l’Andrew fa una roda de reconeixement mèdic a prop de 143 famílies repartides per la zona. La xifra varia depenent de la feina o de les condicions climatològiques, i entre la població destaquen els menors d’entre 6 i 15 anys. N’hi ha que fa més de quatre mesos que malviuen en aquest racó.

A Turquia ajudar immigrants sense papers constitueix un delicte: l’Andrew ja ha sigut identificat més d’una vegada per la policia, tot i que sense més conseqüències. “Amb un passaport europeu com a molt et poden extradir, és diferent si ets turc... No m’agradaria veure-me-les amb la poli turca altre cop”, alerta. Segons la llei d’estrangeria i protecció internacional turca, les persones provinents de qualsevol país en conflicte fora de la Unió Europea no tenen dret a la demanda d’asil. Així doncs, Turquia no ha adaptat la Convenció de Ginebra del 1951 i continua mantenint la limitació geogràfica per als demandants d’asil. A Turquia no hi ha refugiats: hi ha immigrants en situació irregular.

En la ruta del cooperant, la primera parada és un petit assentament al voral d’un camp, on cada cop que passa un vehicle s’aixeca una gran polseguera que cobreix les humils tendes. Allà hi viuen unes quatre famílies, totes elles sirianes. L’Andrew els porta els medicaments que els metges els van receptar en la seva última visita, com pomades per alleujar el dolor muscular i els problemes de la pell.

“No us queixeu!”, diu el capatàs

Ens conviden a te i la Haisa, una de les dones, es queixa de mal d’esquena. Mentre els més joves ens ensenyen a comptar en àrab, apareix una misteriosa figura a la haima (la tenda, en àrab): és un dels encarregats. Un home d’uns 30 anys, amb texans i un polo ben net. Parla anglès, el just per comunicar-se i per somriure en veure com els ajudem. La conversa amb el grup continua, mig en àrab mig en anglès, i allà on no arriba la comunicació verbal ajuden els gestos, les onomatopeies i els somriures. “Volem anar a Alemanya, a Turquia ens hi deixem les ungles. Mira!”, ens assenyala l’Ali, el més jove. Té les mans plenes de talls i pols, les ungles són una part inexistent dels seus dits. La terra i les pedres les hi han esborrat.

“No us queixeu!”, repeteix primer en àrab i després en anglès la figura que ningú ha convidat a la haima. Després d’una rialla, es retira, puja a la petita moto Suzuki que ha aparcat enmig del camp i segueix el seu camí, sense donar les gràcies per la beguda. Ens acomiadem del grup després d’una encaixada de mans i d’un “Aixofk bokra ” [Fins demà].

A uns escassos 300 metres per la carretera principal, hi trobem un altre campament improvisat, aquest molt més nombrós, amb una vintena de famílies, la majoria també sirianes. Les condicions no són millors. No hem tingut temps de parar el cotxe quan una multitud de nens ens assalta amb uns “Hello, my friend! ” Fan una inspecció ocular descarada a tots els ocupants del vehicle i deixen anar somriures de curiositat.

10 hores al camp sense sou

“Treballo des que surt el sol fins que no puc més, collint tomaquets”, explica el Hayed, amb un anglès molt humil, dibuixant amb el dit índex sobre el vidre empolsegat del cotxe les hores que fa. 10 hores. “No cobro”, apunta. Té 12 anys. És de Damasc. Amb signes ens explica que va marxar fugint dels bombardejos. Colpejant-se el pit amb la mà oberta, va repetint com un mantra “ Sûriyê! Sûriyê! ” [Síria! Síria!], perquè no ens n’oblidem. No és turc. Queda clar. El sol comença a baixar. La jornada de treball s’acaba. Fins l’endemà.

Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), fins al març s’han comptabilitzat un total de 4.815.868 refugiats de Síria dels quals 1,9 milions han sigut registrats a Turquia. La UE va signar al març un acord amb el govern turc perquè aturés els refugiats dins del seu territori. Unes 250.000 persones estan repartides a la província d’Izmir, una de les que acullen més refugiats, juntament amb Ankara, Istanbul i les zones frontereres amb Síria.