“Els meus germans i jo vam poder escapar, però els meus pares no”

Mossul (Iraq)Una quinzena d’adolescents seuen en rotllana al pati del camp de refugiats de Dibaga, a la ciutat iraquiana de Makhmur. Dinen asseguts a terra: arròs, pollastre i una mena d’estofat espès. N’hi ha que no tenen més de 10 anys i altres que estan a punt de complir la majoria d’edat. L’Unicef es fa càrrec d’ells temporalment, fins que es puguin tornar a reunir amb les seves famílies.

Entre els que fan broma no hi ha en Mohammed. Somriu amb timidesa, camuflat rere els més grans. És un noi esquifit, de 16 anys, que ha viscut sempre a la ciutat de Hawija. Un dels monitors els pregunta qui ha escapat de l’Estat Islàmic (EI). I ell és el primer que aixeca la mà. Vol explicar la seva història, però amb un nom que no és el seu.

“El pare i la mare encara són a dins. El pare havia treballat per a l’exèrcit iraquià. Si se n’assabenten els jihadistes, el mataran”. Fa gairebé un mes que va aconseguir escapar amb un dels seus germans. “Vam fer un pacte amb un senyor. El pare li va pagar 100 dòlars per cap (ara ja en costa 200). Vam estar 16 hores caminant. A mig camí un jihadista ens va descobrir i ens va començar a disparar. El meu germà i jo vam córrer i vam poder escapar, però els meus pares no, perquè són grans. I els van agafar”.

L’EI ha instaurat unes normes per a la gent que intenta fugir. El primer cop que els enxampa, els perdona. A partir del segon cop, o els fa pagar taxes o els executa. Abans de l’arribada dels jihadistes, en Mohammed combinava l’escola amb la cura dels animals. Després, va deixar d’anar a classe i sortia a pasturar de 8 del matí a 8 del vespre. Els preus es van encarir i la vida es va tornar més difícil. Però els veïns no només ho van notar a les butxaques. També van començar a rebre càstigs per fer el que havien fet tota la vida. “Un dia que vaig treure les vaques i les ovelles fora del poble vaig veure uns homes que estaven fumant i rient a la muntanya. Els homes de l’EI els van enxampar, els van agafar i els van matar davant la seva família”.

Els càstigs jihadistes

El germà d’en Mohammed, de 21 anys, el vigila de reüll, fins que s’acosta. “Un dia estava comprant al basar quan van aparèixer dos homes de l’EI. Van començar a acusar un altre home d’haver passat informació a les forces iraquianes i allà mateix li van tallar una mà”. Tenen ganes de veure els germans que tenen en un camp a Kirkuk, però en Mohammed diu que no pensa tornar a viure a Hawija.

“Si els meus pares aconsegueixen escapar, vull quedar-me aquí fins que marxi l’Estat Islàmic i després anar al poble i vendre la casa. No vull tornar… perquè potser algun dia poden tornar a venir”. Quan acaben de dinar, entren a la sala de jocs. Els futbolins i el ping-pong acaparen l’atenció de la canalla, que fan xivarri animant els jugadors. En canvi, a la sala d’informàtica regna el silenci. Una desena de nens miren concentrats les pantalles on juguen a videojocs i aprenen a escriure l’abecedari en anglès. D’altres resen al dormitori, sobre matalassos a terra.

L’Ahmed no juga. Camina amunt i avall neguitós. La seva família ha de sortir avui del poble, encara sota control jihadista. Espera retrobar-se molt aviat amb la seva mare. “Em vaig escapar creuant el riu amb dos amics. No ho vaig dir als pares, no sempre era fàcil trobar una oportunitat. Però el meu cosí treballa en un punt de control i em va ajudar”. Es va separar llavors del seu germà petit, que va escapar amb un altre grup de persones.

Expliquen que l’EI s’ha endut per la força tots els civils que ha pogut mentre es replegava a la part oest de Mossul. Es tem que els puguin fer servir com a escuts humans quan les forces iraquianes entrin a la ciutat. De fet, l’exèrcit iraquià, a mesura que avança posicions, s’ha trobat amb nombrosos pobles fantasma. Només aquest dijous n’han alliberat cinc i en cap d’ells hi quedava ningú. També han recuperat el control de l’aeroport de Mossul, un punt clau.

Però els militars iraquians s’ensumen que no tots els civils han marxat forçosament cap a Mossul. “A l’oest de la ciutat hi ha gent que dona suport als jihadistes. Ens ho ha dit la nostra intel·ligència”, diu en Latif, que participa en l’ofensiva per alliberar la ciutat. La dada més preocupant, però, és la que dona Save The Children: 300.000 nens estan assetjats i exposats als combats.