Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

Com perdre unes eleccions

LliçonsEl rescat d'Espanya ha tingut un advocat públic en Barack Obama. Divendres va impartir una lliçó d'economia per a tots els públics i va explicar els efectes perversos de l'austeritat. Però mentre el president dels Estats Units feia el diagnòstic d'Europa, va cometre una relliscada imperdonable: posar-se les alegres ulleres de la campanya per parlar de l'economia nord-americana

Si hi ha una frase que pot enfonsar una presidència, és la de Barack Obama: " The private sector is doing fine " ("El sector privat va molt bé"), pronunciada abans-d'ahir a la sala de premsa de la Casa Blanca i escoltada amb rubor pels demòcrates, amb hilaritat pels republicans i amb estupefacció pels americans en general.

Després d'un mes de maig en què només es van crear 69.000 llocs de treball (seguint la fluixa tendència de l'abril, amb 77.000, en un país amb vora 13 milions d'aturats), Obama havia convocat els periodistes per recuperar la iniciativa comunicativa, però la frase en qüestió va convertir la intenció en un fiasco. L' speaker del Congrés, John Boehner, i el presumpte nominat republicà, Mitt Romney, van trigar pocs minuts a utilitzar la frase per demostrar que Obama és un president "fora de la realitat".

Un parell d'hores més tard, Obama va aprofitar un altre acte per rectificar: "Escolteu, és absolutament clar que l'economia no va gaire bé, per això vaig convocar la roda de premsa". L'escriptor del discurs d'Obama havia obert massa el focus: el que el president estava dient és que els últims dos anys el sector privat havia creat ocupació cada mes, fins a arribar als 4,3 milions de llocs de treball. Però en una societat sobresaturada de missatges, al president dels Estats Units no li pot fallar la punteria i oferir al país (i als rivals) un diagnòstic tan desviat de la situació econòmica.

Quan falten menys de cinc mesos per a les eleccions, cap dels dos candidats està trobant el to, en el supòsit que una societat desorientada per la fractura del Somni Americà esperi res del to dels seus polítics. Mitt Romney es basa en aquesta fractura per acreditar la seva alternativa (dissimulant que l'economia desregulada que propugna és parcialment responsable de l'angoixa en què viu el país). Barack Obama es refugia en l'herència rebuda, la falta de voluntat de compromís dels republicans al Congrés i el conjunt de successius desastres universals (tsunami, Líbia, l'Afganistan, l'eurozona) per justificar que en un món globalitzat "el que passa a Madrid impacta a Milwaukee".

El resultat és un empat a excuses, una inquietant sensació d'impotència i una campanya plana que es resoldrà a cop dels milions de dòlars que el sector privat abocarà sobre Romney i dels milions de dades de votants de tot el país que l'equip del president administra com ningú.

Político ha explicat que l'equip d'Obama xifra en 3 dòlars el número màgic que el simpatitzant de carrer està disposat a gastar-se per participar, per exemple, en el sorteig d'un sopar amb Obama a casa de George Clooney o Sarah Jessica Parker, i que si el 2008 Obama tenia 118.000 seguidors al Twitter, ara en té 16 milions. A Facebook eren 2,4 milions el 2008 i ara són 27 milions d'amics (Romney en té 1,8).

Però aquest 2012 l'exuberància milionària i digital de la campanya no podrà ocultar l'amargura del moment, sintetitzable en dues reflexions. Una, la del present, un editorial del New York Times que lamentava recentment que la borsa hagués deixat de ser el recurs confiable de tot treballador que aspirés a una generosa pensió de jubilació. Si la borsa només acumula pèrdues, la gent en fuig i les empreses tenen dificultats per capitalitzar-se. L'altra, la del futur, és la constatació que una bona titulació universitària ja no és garantia de feina ben pagada (ni tan sols de feina a seques) l'endemà de la graduació, com va ser fins al 2007 als Estats Units. Milions de pares i joves s'endeutaven perquè tenien la certesa d'un retorn que justificava el sacrifici. Des del 2008, llicenciats i doctorats també passen per la cua de l'atur. I quan Wall Street i la universitat trontollen és que falla una certa idea d'Amèrica, i a la gent li rebenta que un president digui, a sobre, que " the private sector is doing fine ".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT