REPORTATGE
Internacional 06/05/2013

En primera línia

Quatre joves fotoperiodistes catalans han cobert la Primavera Àrab per a les grans capçaleres del món. Han guanyat els premis internacionals més prestigiosos. Més reconeguts a fora que a casa, s'obren pas en una feina que s'està reinventant. Els seus noms sempre s'han de buscar a la lletra petita del peu de foto. Per una vegada, es mereixen el titular

Cristina Mas
6 min

Han viscut els últims mesos entre Líbia, Síria, Egipte i Tunísia i ens han explicat amb imatges la cara amable i la més fosca de la revolució. Samuel Aranda, Ricard Garcia Vilanova, Guillem Valle i Bernat Armangué són quatre joves fotoperiodistes catalans que han cobert en primera línia l'onada de canvi al Magrib i el Pròxim Orient. Cap d'ells respon a l'estereotip de tipus dur i aguerrit del corresponsal de guerra: sensibles al dolor i les emocions, es capbussen i s'impliquen a fons en els conflictes en què treballen. El resultat de la seva feina es defensa sol i ha arribat a les portades de les grans capçaleres internacionals.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Aranda protagonitza ara mateix una gira arreu del món com a guanyador del World Press Photo , un dels premis internacionals més prestigiosos de la professió. Però no ha deixat de tocar de peus a terra ni ha perdut l'esperit d'aquell jove que va entrar al món de la fotografia treballant de dependent a Fotoprix. "En aquesta feina has de tenir molt clar que l'important no ets tu, sinó la gent que surt a les teves fotos: jo no em dedico a això per guanyar premis", conclou. Ell diu que, com a freelance , ha tingut sort, però el premi no ha caigut del cel. Amb l'inici de la Primavera Àrab se'n va anar a viure a Tunísia i allà va conèixer els contactes que li van facilitar l'entrada al Iemen, un país hermètic per als mitjans internacionals. Va fer una proposta al New York Times, que li va pagar dos mesos de sou per trobar la manera de colar-se en la revolta contra Abdul·lah Sàleh. Un cop a dins, li va arribar l'oportunitat de la seva vida: una pietà que abraçava el fill ferit en les protestes per la llibertat.

La primera foto de Gaddafi mort

Guillem Valle va treballar a Líbia i a Egipte com a freelance i va ser el primer professional que va fotografiar Gaddafi mort. "A Líbia era molt fàcil trobar algú que et portés en cotxe al front. Els rebels estaven contents que fóssim allà i ens donaven menjar. Això, quan ets tu qui s'ho ha de pagar tot de la pròpia butxaca, s'agraeix. Era molt fàcil fer amistat amb els combatents, perquè la majoria tenien la nostra edat: sovint al front trobàvem milicians que ens cridaven pel nom o amb un simple Barshelona ".

Els freelance, sobretot en un context de conflicte, pateixen una "precarietat crònica": "A casa nostra pesa la cultura de la gratuïtat i quan per fi aconsegueixes publicar una història, no cobreixes ni la meitat de les despeses". Valle també va guanyar el World Press Photo l'any passat, amb un retrat del Sudan del Sud. "El que està fatal és el negoci del periodisme, però el fotoperiodisme com a tal està en molt bona forma: suposo que serà qüestió de buscar noves fórmules per continuar treballant i poder sobreviure".

A la gola del llop

Ricard Garcia Vilanova, que publica en una trentena de diaris d'arreu del món, és un dels pocs fotoperiodistes que han cobert la revolta a Síria, on el règim de Baixar al-Assad ha posat els mitjans de comunicació en el punt de mira de les forces de seguretat i dels franctiradors. El balanç dels últims mesos és de 15 periodistes morts, dos segrestats i diversos ferits. "El primer que has d'assumir quan vas a una zona de conflicte és que sempre hi ha la possibilitat que no tornis. I a partir d'aquí tot es redueix a probabilitats, sort i experiència. Normalment la guerra no dura les 24 hores del dia ni és a tot arreu: es concentra en petites zones geogràfiques i a dosis temporals. En el cas de Síria, però, no hi ha una línia de front i mai pots estar segur", constata.

Tres anys i mig a Jerusalem com a corresponsal de l'agència AP no han esborrat la mirada dolça i la veu pausada de Bernat Armengué, que va començar a treballar de fotoperiodista al Diari de Terrassa . L'any passat va guanyar el premi Photo of the Year per una sèrie sobre la vida dels palestins. La seva feina no té horari ni vacances i no surt mai de casa sense "un equip mínim".

A Líbia va viure el setge de Misurata: "La guerra fa sortir el millor i el pitjor de tothom, però a mi sempre m'ha impactat més el millor: hi ha gent que es juga la vida per salvar-te". El fotoperiodisme de guerra sempre ha estat perillós, "però la diferència és que cada cop hi ha més armes, que són més letals i més accessibles". També reconeix que viure en un país en tensió permanent acaba passant factura: "Cada dia em costa més cobrir els funerals". Armengué busca ara una nova destinació: "Potser l'Amèrica Llatina, l'Àsia o l'Àfrica". El món es fa petit per als que persegueixen la notícia.

Samuel Aranda Santa Coloma de Gramenet, 1979. 'Freelance'. Localització: Tunísia

"De vegades et preguntes: «Per què faig aquesta feina?» El 15 d'octubre del 2011 era un d'aquests dies. Vaig arribar a la plaça Taguir[del Canvi] i mitja hora més tard els franctiradors del govern van començar a disparar contra els manifestants anti-Sàleh. Després van caure els primers projectils llançats des dels tancs. Vaig córrer cap a la mesquita transformada en hospital improvisat. Hi havia molt soroll, crits. En una petita carpa on assistien els ferits vaig veure la Fàtima i el seu fill Saïd. Ella era l'única que no plorava ni cridava. Em vaig fixar en com abraçava el Saïd, amb molt de compte. Els vaig fotografiar i ràpidament se'l van endur per atendre'l. Només van ser uns segons. No vaig tenir cap intenció de representar la pietà : només documentava què passava. Al febrer vaig tornar a Sanà per retrobar-los. Quan el Saïd em va abraçar, vaig recordar per què faig aquesta feina".

Bernat Armangué Barcelona, 1978. Corresponsal d'AP a Jerusalem

"Va ser uns dies després de l'operació Plom Fos. Una guerra de tres setmanes dins d'un conflicte que dura més de seixanta anys. El resultat d'aquella intervenció: uns 1.400 palestins i 13 israelians morts. Jo, com molts altres periodistes, era a Gaza per fotografiar les conseqüències dels atacs. Ja feia una estona que treballava quan vaig sentir la presència d'un nen que furgava entre la runa. Instants després, aquell infant de Gaza es va acostar i em va mostrar la seva petita troballa, un ram de roses artificials que havia recuperat entre les despulles. Jo li vaig somriure i vaig seguir immortalitzant el paisatge postapocalíptic. Tot seguit, el nen va avançar entre la destrossa i va plantar les roses vermelles al cotxe. Aquell gest tan simple ho va canviar tot. Com va dir el cantant, «cal que neixin flors a cada instant»".

Guillem Valle Barcelona, 1983. 'Freelance'. Localització: Bangkok

"L'endemà que agafessin Gaddafi vaig tornar a Sirte per veure com estava la situació i vaig descobrir que a pocs metres hi havia hagut una autèntica massacre. L'escena era horrible. Una de les tantes que et queden gravades a la retina i a la memòria. Un grup de cotxes cremats i desenes de cadàvers socarrimats al voltant, uns quants amuntegats, uns altres dispersats. Entre la massa de carn vaig veure un dit assenyalant el cel, típic dels creients quan saben que els ha arribat l'hora. Eren les restes del comboi on viatjava Gaddafi, que va ser bombardejat per l'OTAN. Podria ser un bon resum de la guerra de Líbia. Un grup de rebels s'hi van acostar per fer fotos i alhora per tapar els morts. Podrien ser del mateix bàndol, podrien ser enemics, podrien ser cosins. Un gest pietós enmig d'un escenari apocalíptic que ens recorda que, sovint, els conflictes són entre germans".

Ricard Garcia Vilanova. Barcelona, 1971. Freelance. Localització: Sant Cugat del Vallès

"El nen mostra metralla de morter de les forces de Baixar al-Assad, mentre acompanya les restes d'Ahmed, de 13 anys, mort als bombardejos a Sermin (Síria). Després de més d'un any de revolta i més de 10.000 morts, Síria està a punt de caure en la guerra civil. L'única manera de ser testimoni del que passa al país és entrar-hi il·legalment, pagant als contrabandistes per creuar la frontera. En els meus últims tres viatges entre el 2011 i el 2012 he estat testimoni de primera mà de les violacions dels drets humans per les tropes d'Al-Assad. El problema dels països en conflicte és que només reben atenció en moments ocasionals d'interès informatiu, i després la cobertura mediàtica desapareix".

stats