Presons a Mèxic: L’autogovern del crim organitzat
La violència, l’extorsió i els privilegis són habituals en la gran majoria de centres penitenciaris del país
Barcelona“Una vegada era en una sala amb un grup d’interns i van començar a apallissar un pres a l’altra banda de la porta. No podia fer-hi res. Vaig haver de continuar fent classe mentre sentia els crits”. Aquesta és tan sols una de les dures experiències viscudes per un voluntari que organitza tallers en una presó a l’estat mexicà de Veracruz. Contactat per l’ARA, prefereix mantenir l’anonimat, però té clar que el seu testimoni serveix per il·lustrar la situació que es viu a gran part dels centres penitenciaris de Mèxic. El contacte setmanal que ha tingut amb reclusos en els últims tres anys li ha permès conèixer històries d’extorsió, tortura, esclavatge i corrupció. I ha constatat que, “quan les autoritats no assumeixen les seves responsabilitats, qui governa a la presó és el crim organitzat”.
La visita recent del papa Francesc en una presó de Ciudad Juárez, així com els greus motins, fugides -com les dues del Chapo Guzmán- o homicidis que s’han registrat en centres penitenciaris del país, han tornat a evidenciar que la impunitat de la violència i els grups criminals es manté quan els delinqüents estan entre reixes. Segons l’últim estudi de la Comissió Nacional dels Drets Humans, en almenys el 60% de les presons hi ha les condicions per a l’autogovern dels interns. Layda Negrete, del centre d’anàlisi de polítiques públiques México Evalúa, explica que a les presons es pot “veure amb lupa la debilitat institucional del país a l’hora de controlar la violència”. “Hi ha una translació a petita escala del que passa al carrer”, hi coincideix el professor de ciència política a la Universitat de Girona Salvador Martí, que afegeix: “Si tens una xarxa de protecció fora de la presó, la tindràs també a dins”.
El voluntari a Veracruz confirma l’afirmació. Segons explica, els presos amb poder són habitualment membres de càrtels de la droga, i es dediquen a extorsionar la resta d’interns. “Quan arriba un pres nou, se’l manté en règim d’esclavatge fins que la seva família paga una determinada quantitat de diners”, diu. I això què implica? “Els 'esclaus' no es poden dutxar durant molt de temps, i estan obligats a netejar el terra o el vàter amb les mans, el que es coneix com' pescar camarones'”, exemplifica. Aquesta informació el voluntari l’ha obtingut a còpia de guanyar-se la confiança dels interns al seu taller: “M’ho expliquen amb molta por, i no mencionen mai el nom del càrtel que controla la presó, el dels Zetas. Com a molt, dibuixen una zeta amb el dit perquè entengui de què parlen”.
I mentre uns compleixen condemna patint per la seva pròpia vida, d’altres ho fan gaudint de tot tipus de privilegis i luxes. No és estrany que els interns que controlen la presó tinguin accés a alcohol, drogues, internet i telèfons mòbils, o que gestionin espais clau dels centres com els dormitoris i la cuina. Sovint, destaca Negrete, n’hi ha que obren lliurement negocis de venda de menjar o substàncies prohibides dins del recinte, on també aconsegueixen fer entrar prostitutes. En casos extrems, conclou el voluntari a Veracruz, hi ha qui ha arribat a sortir unes hores de la presó per complir amb encàrrecs dels càrtels.
Connivència de les autoritats
Es dóna la paradoxa, doncs, que hi ha presos amb un elevat grau de llibertat. Segons les fons consultades, això és possible gràcies a la corrupció de les autoritats: des dels guàrdies dels centres, alguns dels quals fins i tot són membres dels grups narco -assegura el voluntari-, fins als governadors dels estats mexicans, sobre els quals recau la responsabilitat de molts centres al país. Segons Negrete, la clau de tot plegat és que les activitats il·legals que tenen lloc dins les presons contribueixen a mantenir tant la seguretat com la viabilitat econòmica dels centres. Així, les autoritats “s’estalvien d’invertir” en el sistema penitenciari, alhora que també reben un pressupost extra -en forma, per exemple, de suborns- que no passa per cap control extern”, detalla l’analista.
A escala federal s’està gestant una reforma de la legislació penal que busca combatre aquestes pràctiques endurint les mesures de control al sistema penitenciari i millorant les condicions dels presos, sotmesos constantment a violacions dels drets humans. Tal com denuncia México Evalúa, però, la reforma fa més d’un any que està encallada al Senat mexicà. I és que, a parer de Salvador Martí, ni tan sols el govern de Peña Nieto té incentius per invertir en el sistema penitenciari, ja que la ciutadania tampoc ho demana. Les preocupacions en aquest moment, argumenta el professor, passen per l’economia i la violència al carrer. “Tant el govern com la societat civil consideren que els empresonats són delinqüents que no mereixen cap respecte [...] I no s’entén la presó com una eina de rehabilitació, sinó com un instrument punitiu”.
Al final, qui pateix més aquesta situació són els presos que no tenen res a veure amb les xarxes del crim organitzat, els que han sigut enviats a presó per crims que no han comès o els que no poden pagar les extorsions que exigeixen els càrtels als centres. Uns centres que, per falta de finançament, tendeixen a estar superpoblats i en mal estat. Un caldo de cultiu que genera encara més violència.
Precarietat i falta de recursos
El sistema penitenciari de Mèxic no passa la prova del cotó fluix, i així ho demostra l’últim diagnòstic de la Comissió Nacional de Drets Humans (CNDH), publicat el 2014. El document, basat en l’anàlisi de 130 presons estatals -al país n’hi ha unes 400, tant d’estatals com de federals i militars- enumera els aspectes que es consideren necessaris per al bon funcionament dels centres i els puntua del 0 al 10, en funció del grau de compliment de cada centre. Pel que fa a la mitjana nacional, si bé les presons aproven per poc en l’existència i capacitat de les instal·lacions necessàries per al funcionament de la presó, amb un 5,51, suspenen en aspectes com el procediment en cas de motí (4,92), el personal de seguretat i custòdia (4,69) i l’absència d’interns que exerceixin violència o control sobre la resta de presos (4,15). És especialment significatiu el 3,6 amb què la CNDH puntua l’absència d’objectes i substàncies prohibides a les presons.
