Un referèndum sobre el Regne Unit
El Fons Monetari Internacional ha advertit sobre els riscos per a l’economia britànica si abandona la Unió Europea. Swati Dhingra, professora de la London School of Economics, va explicar la setmana passada al Cidob que sortir de la UE per entrar a l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA) reduiria el comerç global del Regne Unit en un 12,6%. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, ha advertit que la UE “no rebrà els desertors amb els braços oberts”. “No és una amenaça, és que la nostra relació canviarà”, va dir el luxemburguès, oblidant que cada cop que, en les últimes eleccions o referèndums, Brussel·les ha intentat dir als europeus què havien de votar, el resultat ha sigut l’oposat.
Queda menys d’un mes de campanya a favor o en contra del Brexit. El partidaris de seguir a la Unió s’aferren a les xifres. Els de marxar exhibeixen pancartes que reclamen “prendre el control”. Uns argumenten amb el cap i la butxaca, els altres, amb el cor i les percepcions. Boris Johnson, exalcalde de Londres i líder del no, comparava fa poc el “superestat” de Brussel·les amb Adolf Hitler i el seu intent de dominació del continent.
Però, quina pèrdua de control real sobre el seu propi destí ha patit aquest Regne Unit espantat dels tentacles europeus? Segons un estudi de la London School of Economics, el Regne Unit és el soci comunitari que més votacions hauria perdut al consell de ministres al llarg de la història però, tot i això, les xifres demostren que, en els últims sis anys, els britànics s’han sortit amb la seva en un 87% de les votacions, així que, en temps d’euroescepticisme polític creixent a l’altra banda del canal de la Mànega, el saldo és del tot positiu.
La UE de les últimes dècades s’ha anat modelant a cop d’agenda liberalitzadora. El 2007, quan la periodista Rosa Massagué va escriure el seu llibre sobre el llegat polític de Blair, ja advertia que aquesta etiqueta euròfila que li havíem penjat al premier laborista tenia trampa. No era que el Regne Unit s’hagués acostat més al continent sinó que el projecte europeu cada cop s’assemblava més a la idea d’Unió que tenien els britànics. “El cor del problema és la direcció que la UE està prenent -reconeixia en un debat a Brussel·les el diputat Chris Grayling, un altre destacat tory que fa campanya per marxar-. ¿Acceptaríeu un rol marginal per al vostre país fora de la unió política?”, insistia.
Els partidaris del Brexit no tenen un problema amb la UE, sinó amb el paper que els toca jugar com a simples observadors de la unió monetària i de cada nou pas en la integració política que fan la majoria dels seus socis. Quan el primer ministre laborista Harold Wilson va convocar el primer referèndum britànic sobre l’aleshores Comunitat Econòmica Europea, el 1975, va assegurar que el Regne Unit “havia pujat al tren per ser una locomotora extra i no pas un vagó més”. El 23 de juny no serà únicament un examen sobre aquesta Unió Europea que els últims anys ha sumat més sobirania que no pas qualitat democràtica. Tampoc es limitarà a decidir el futur de la carrera política del primer ministre, David Cameron, i el seu rival, Boris Johnson, pel control del partit conservador. El referèndum és un examen sobre el Regne Unit, sobre l’angoixa que provoquen els nous problemes globalitzats i la gestió demagògica que se’n fa, i la incertesa sobre quin és realment el paper de l’antiga potència colonial en el món d’avui.
