La solitud de Merkel
La fragilitat d’Angela Merkel és també la fragilitat d’una Europa sense líders. La UE ha acabat immersa en una quàdruple crisi: euro, Brexit, terrorisme i refugiats. Incapaç de tancar-ne cap, els problemes s’acumulen fins al punt de posar en qüestió alguns dels pilars que sostenen el projecte europeu. Però cap de les crisis viscudes fins ara havia coincidit amb un escenari tan clar de buit de poder. Fins i tot en els pitjors moments de la crisi econòmica, mentre l’eurozona es partia en països deutors i creditors, Merkel sempre va comptar amb una guàrdia pretoriana de països que assumien i defensaven l’austeritat.
Aquest cop, l’escenari ha canviat. La decisió de Berlín, a finals d’estiu, d’obrir les portes als refugiats de la guerra siriana, va capgirar la, fins aleshores, infal·libilitat de Merkel. La cancellera va actuar commoguda pel que creia just, des de la seva idea del deure i la responsabilitat, i esperava, en conseqüència, que la resta de socis de la UE se solidaritzarien amb el gest alemany. La resposta va ser la contrària.
Aquest cop ha sigut Merkel qui s’ha quedat sense la solidaritat dels companys de viatge europeus. Injuriada a l’est, ignorada al nord (Suècia ha sigut l’última a abandonar la política d’acollida) i atacada des d’un sud que s’ha sentit menystingut. El primer ministre italià, Matteo Renzi, va escalfar una trobada amb Merkel fa poc amb un dard. “Estaria molt agraït a Angela [Merkel] i François [Hollande] si poguessin solucionar tots els problemes sols, però la majoria de cops no és així”, deia Renzi perquè se l’havia menystingut en la recerca d’una estratègia europea per als refugiats.
Però, sobretot, la cancellera està avui qüestionada a casa i al seu propi partit. Alemanya viurà, el 13 de març, un superdiumenge electoral en tres estats federats: Baden-Württemberg, Renània-Palatinat i Saxònia-Anhalt. L’ascens del populisme ultraconservador i antiimmigració d’Alternativa per Alemanya amenaça el monopoli de la dreta merkeliana.
L’arribada d’un milió de persones, els atacs de Cap d’Any a Colònia, les manifestacions antiimmigració i la pressió política han acorralat una Merkel que, fins fa poc, tothom creia imbatible el 2017. L’Alemanya d’avui se sent vulnerable. La fortalesa exterior edificada sobre el poder hegemònic de Merkel, considerada una de les dones més poderoses del món, topa ara amb les incerteses interiors. “Alemanya encara és el líder de la UE, però és un líder aïllat”, deia fa poc Gideon Rachman al Financial Times.
La crisi dels refugiats ha demostrat a Europa i a Alemanya que la línia entre política exterior i interior s’ha diluït. Les conseqüències de la guerra siriana i la falta d’estratègia de la Unió per fer-hi front amenacen el projecte europeu. Les debilitats de la UE com a potència global i les de Berlín, com a nucli de poder polític i econòmic de la Unió, han deixat el projecte europeu entrampat en una lluita d’agendes particulars, interessos nacionals i pressions de sondejos. Hi ha un buit d’Europa.
