Barcelona.Des que el seu debut cinematogràfic, Planta 4a , es va convertir en una de les pel·lícules més taquilleres del 2003 a Espanya, Albert Espinosa ha estat una presència constant a les sales de teatre, a la premsa (com a articulista d'opinió), a la ràdio (com a comentarista) i, sobretot, a la televisió: ha estat un dels guionistes d' El cor de la ciutat , Psico express , Jet lag i, des de fa poc, de la sèrie Polseres vermelles , una de les últimes revelacions de TV3. "Estic vivint un moment molt especial: Polseres vermelles és líder d'audiència les nits dels dilluns. Durant el rodatge vaig tenir molt de contacte amb els nens de la sèrie, i vaig escriure bona part del llibre a l'hospital de ficció on es feia el rodatge", diu Espinosa, abans d'afegir: "M'he passat mitja vida en un hospital de veritat, i ara he fet una novel·la en un hospital de mentida".

Durant els deu anys que va lluitar contra el càncer, Albert Espinosa va perdre una cama, un pulmó i mig fetge: això ens recorda el dossier de premsa de Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine (Rosa dels Vents / Plaza y Janés), novel·la que, igual que gran part de la producció del guionista i escriptor, és una invitació al carpe diem entès en un sentit allunyat dels excessos etílics i carnals. L'únic que es permet -i que vol encomanar al lector- són les ganes de viure i d'aprofitar conscientment la cara bona de l'existència. "L'univers premia la gent que atura mons, i el protagonista d'aquesta novel·la, en Dani, hi creu. El llibre comença amb una sotragada doble: la pèrdua de la parella i la voluntat de trobar un nen desaparegut". Convençut que es tracta de la millor novel·la que ha escrit fins ara, Espinosa recorda que hi ha treballat durant els tres mesos d'estiu: "Escric en un lloc on hi hagi aigua a prop. Amb la producció literària hi ha un vincle més fort que amb la cinematogràfica o la teatral. El meu repte és fer una novel·la cada any: és molt més senzill que fer un guió i et permet fer sortir el jo escriptor".

Perles i diamants

Espinosa sap passar pel filtre de la seva personalitat optimista i entusiasta pràcticament qualsevol vivència, lectura i coneixença. A Si tu em dius vine... , els personatges de ficció incorporen algunes de les troballes personals de l'autor en els últims mesos. "Cada any coneixes entre 10 i 12 persones que et canvien la vida. Jo n'hi dic perles. Amb el temps, aquestes perles es poden convertir en diamants".

Els casos d'en George i el senyor Martín són dos bons exemples d'aquest reciclatge de persones de les quals Espinosa ha après alguna cosa important: "Faig sortir el senyor Martín a l'única part que parla de la meva vida d'hospital. Quan tenia 14 anys estava ingressat en una habitació on només hi havia un home que tenia més de 90 anys. Un dia el van haver d'operar i no tenia ningú que l'esperés a fora del quiròfan. Vaig decidir esperar-lo jo, i se'm va fer molt estrany que un nen tingués cura d'un adult". El cas d'en George és diferent: "A dins del sac de boxa, l'home hi posava retalls de roba de les persones que havia estimat i havia perdut, i mentre donava cops al sac eliminava els problemes. Jo també m'he comprat un sac de boxa, i espero trigar a omplir-lo".