Com un riu subterrani, l’eterna polèmica sobre el futur del català aflora de tant en tant en forma de llibres en el que ja constitueix gairebé un gènere. Solen ser, com aquest, llibres ben escrits que en un to amable i amè volen sumar el lector al seu punt de vista. Des del mateix títol Pau Vidal deixa clar quin és el que ell defensa. Bilingüisme -ho dic per als neòfits en el gènere- vol dir aquí bilingüisme so cial : l’intent teòric d’aconseguir que una societat conegui i faci servir indistintament dues llengües, tot i que, a la pràctica -ho diu Aracil i ho subscriu el llibre-, només una, la més forta, és coneguda i utilitzada per tothom, i això va minoritzant i dissolent, en l’ús i en la forma, l’altra, l’anomenada pròpia.

Què obliga Pau Vidal a repetir-l’hi al lector? L’hi obliga una retòrica institucional salpebrada d’enquestes-i corejada pels intel·lectuals cortesans- que necessita creure’s i fer-nos creure que la llengua, malgrat tot, es normalitza, i que constatar el contrari és malaltís i derrotista. El bilingüisme mata és, doncs, i en primer lloc, un eficaç antídot contra tota mena d’optimismes oficials sobre la salut del català. Crida des de tots els fronts una veritat incòmoda per a certs estrategs sobiranistes: que per salvar el català, si és que encara hi som a temps, cal avançar cap al monolingüisme social (i el màxim poliglotisme individual).

En el front sociolingüístic, dispara contra l’últim baluard cofoista: la transmissió intergeneracional. Com que el castellà s’aprèn malgrat tot i el català s’associa a cultura i benestar, són més els pares d’origen castellanoparlant que parlen als fills en català que els d’origen catalanoparlant que hi parlen en castellà. Una anàlisi simplista en vol deduir que el català avança, però: 1) que parlin català als fills no vol dir que els fills -immergits en el món real i en la sovint tan irreal immersió- es facin seu el català i el facin servir; i 2) ningú controla -i aquí és on Vidal s’esplaia més i millor- la qualitat del seu català. I això explica que, tot i la prima de la transmissió, el català vagi enrere com a llengua d’ús i es catanyolitzi a ritme trepidant. (Es catanyolitzi i, alhora, com a reacció igual de negativa, es llatinitzi: empri mots en lloc de fer servir paraules. M’ha reconfortat molt que Pau Vidal-en qui de vegades m’ha semblat detectar vel·leïtats empramotaires - dediqui un capítol a denunciar-ho.)

La gran trampa que Vidal posa al descobert -la mateixa que ara mateixmaquilla les dades sobre l’atur- és la que consisteix a exhibir la quantitat i ignorar o inventar-se la qualitat. Si fa vuit anys Carod va ser capaç de proclamar davant milions de televidents que “tots els nens catalans surten del cicle obligatori parlant i dominant bé el català, el castellà i l’anglès”, quina fe podem tenir en l’optimisme lingüístic dels nostres polítics? ¿Ens podem creure ara Mascarell quan -negant contra la ciència que el bilingüisme sigui un mite- afirma que “el català manté la tendència a la normalitat plena mentre el castellà no decreix”?

Calaix de sastre

L’únic que retrauria al llibre és un cert desordre, una tendència a no acabar de destriar la categoria de l’anècdota, que de vegades difuminamés que no pas reforça la tesi central. També hi sobra alguna afirmació grandiloqüent i poc rigorosa: “[Podria ser] que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat sinó de llengua”. Home, per primer cop? ¿No li passa ara mateix al gallec? I també hi trobo a faltar que, citant com cita un munt de lectures interessants sobre el tema, no les aplegui al final en un índex bibliogràfic.

Ara bé, amb la tesi central no hi puc estar més d’acord. Subscric del tot -i em felicito que algú que escriu amb la grapa de Vidal ho difongui i ho divulgui- que el català “no sobreviurà si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única, digues-li oficial o preeminent) per viure al nou Estat”.