28/02/2015

Els contes arran de terra de l’últim premi Rodoreda

3 min
Els contes arran de terra  De l’últim premi Rodoreda

Hi ha una idea que recorre uns quants contes d’aquest recull: la de la venjança. Una venjança que alguns personatges decideixen exercir contra els qui els han perjudicat directament o indirectament, i que sovint va una mica massa enllà i provoca una desgràcia. També hi ha ràbia: el fill d’una anciana a la residència té un vessament cerebral perquè no pot més de mirar la mateixa pel·lícula amb la mare. Hi ha entorns familiars en què hi ha hagut una desgràcia -vidus i vídues, tots força joves-, i hi ha dones que tenen cura dels fills i s’hi obsessionen, ja tinguin quatre anys o trenta-nou. Tots els contes tenen la voluntat, com ja avisa el títol, de retratar gent que molts lectors puguin sentir propera: amics recuperats per Facebook, desconeguts amb qui es lliga de nit i que poden ser individus perillosos. No són contes amb peripècies molt sofisticades o amb un efecte final potent, més aviat s’acaben en moments poc significatius, com volent emfasitzar que la vida és plena d’aquests moments de transició.

Ara bé, una de les feines de l’escriptor és aconseguir que el lector tingui la impressió que està llegint una tranche de vie com la seva, però que en realitat no ho sigui. El text ha d’estar treballat de manera que, de sobte, s’obri una escletxa a través de la qual el lector pugui veure allò que normalment no veu. Per a això fa falta construcció, reordenació de materials, voluntat d’elevació, i aquests relats sembla que no hagin sabut ressaltar el moment més dramàticament adequat per provocar un efecte així: un nuvi a punt de casar-se s’adona que li falta una camisa, el padrí li deixa la seva i el casament va bé, amb el detall que el padrí s’ha de posar un polo d’un color que a la núvia li sembla vulgar. És un conte que deixa un regust poc perdurable, no construeix una veritat literària ni proporciona cap moment de revelació. Això s’agreuja si, a més, hi ha poc treball d’estil: sovint topem amb expressions una mica gastades, que llegim als diaris o que sentim a la ràdio, i tenim l’estranya sensació de no escoltar una veu personal. Sí que hi ha moments de vivacitat: diàlegs en què els personatges es fan vius, com el del fabricant de sabates i la seva antiga xicota, o atmosferes ben creades, com la de la irrupció en un pis d’un pare venjatiu. Però s’ha de mantenir la versemblança a ratlla: ¿segur que una dona de fer feines entra a netejar un dissabte abans de les set del matí? A vegades sembla que l’autora col·loqui coses allà i quan li convenen, i no quan la lògica dramàtica hi convidaria: cau un sobre que el marit amagava darrere d’un rellotge de cucut, la dona el recull i se’l guarda a la butxaca “sense pensar-hi gaire”. ¿El primer que faria no seria examinar-lo? Són detalls, però els contes han de ser maquinàries perfectes.

Tot això no seria tan greu si aquest recull no hagués guanyat un premi literari notable, un dels que es reparteixen durant la Nit de Santa Llúcia organitzada per Òmnium Cultural, l’exaltada “Festa de les Lletres Catalanes”. El premi es diu Mercè Rodoreda, i això fa encongir el cor, perquè l’any 1960 un jurat ple d’insignes curts de vista (amb l’excepció d’en Joan Fuster) va decidir, oh misteri, que La plaça del Diamant no mereixia el premi Sant Jordi. A l’epistolari entre Mercè Rodoreda i Joan Sales n’hi ha força referències: l’editor i l’escriptora, resignats, es referien als premis com a “coliflors”. Tots ens podem equivocar, només faltaria, però si de debò és impossible deixar un premi desert, la humil petició que fem des d’aquí és que, si més no, passin a anomenar-lo “Premi de Coliflors Breus”, en honor a aquesta planta que neix, com totes, arran de terra.

stats