Publicitat
Publicitat

Les famílies i la llengua

No tenim llibertat per triar la nostra primera llengua, la primera llengua que parlam a la vida (L1). La trien per nosaltres els nostres progenitors (de vegades, els nostres cuidadors, ja sigui a la llar o a la guarderia). No sempre la L1 és una sola llengua; de vegades poden ser més. Els qui trien per nosaltres poden equivocar-se, i hi estan més exposats si no actuen amb naturalitat.

 

S’ha dit, encara que massa sovint sembla voler-se oblidar, que un dels principals factors que determinen l’èxit i el fracàs escolars és el perfil familiar (formació, actitud davant el coneixement acadèmic i el procés d’aprenentatge dels fills, recursos de què disposen, estabilitat...). En els coneguts (encara que no per tothom) informes PISA es destaca aquesta incidència.

 

No deu estranyar: la família és el punt on l’individu i la societat conflueixen. La família (que podem definir com el conjunt de persones que comparteixen la mateixa gelera) és el primer entorn de socialització, per això condiciona de manera clau el desenvolupament dels infants. Al principi de manera absoluta; posteriorment com un factor més.

 

La incidència de la família en el perfil lingüístic de les persones és determinant. Els progenitors, a més d’imposar la L1 als infants, són models de comportament i determinants en la representació que aquests tenen de la realitat lingüística (jerarquies entre llengües, prioritats, conveniència de l’ús de varietats adequades, del respecte i l’exposició a la diversitat lingüística...) i, com a conseqüència, en la seva capacitació poliglota. Hi ha famílies –i estats– obsessionades a protegir els fills –o els ciutadans– del contacte amb altres llengües. D’aquesta manera els tuden la capacitat de comunicar-s’hi. Els poliglots no es construeixen només a l’escola, sinó que la família i l’entorn social hi contribueixen de manera decisiva, fins i tot en una cosa tan bàsica com és despertar l’interès de ser-ho.

 

El comportament de les famílies és vital per a les comunitats lingüístiques. Quan una llengua no es transmet intergeneracionalment i no és L1 de ningú, perd el sentit voler expandir-ne l’ús social (el cas de l’hebreu és un fet excepcional). Malgrat aquesta transcendència, sovint s’ha qüestionat la conveniència d’intervenir des de les institucions en els comportaments lingüístics de les famílies. Així i tot, les famílies són sempre interferides per la política lingüística més general i per l’entorn immediat. En el cas de Mallorca, ho demostren les diferències de comportament en les famílies mixtes català-castellà (un progenitor amb el català com a llengua pròpia i l’altre amb el castellà) que viuen a Palma o a la part forana, o en el canvi de comportament en l’ús de la seva llengua dels progenitors catalanoparlants de parelles mixtes amb els fills abans i després dels anys vuitanta.

 

Darrerament comença a haver-hi estudis específics sobre la “política lingüística familiar”, entesa com la planificació explícita i declarada de l’ús lingüístic a la llar entre els membres de la família, centrats en els usos familiars i en la transmissió lingüística. Les famílies en què es fa més evident aquesta planificació poden ser de característiques diferents: aquelles en què els progenitors són de diferents L1, les que tot i compartir la L1 viuen en una societat de llengua diferent, les que la competència entre pares i fills en distintes llengües és diferent i, també, les que volen promoure dins la família el coneixement d’una altra llengua.

 

Els exemples mallorquins esmentats abans són de parelles mixtes català-castellà. No és casualitat. Aquestes famílies heterolingües són les més sensibles als factors externs perquè en el si familiar ja hi ha les dues llengües que socialment estan en contacte. En canvi, els progenitors lingüísticament homogenis tendeixen a transmetre als fills la llengua compartida i presenten més resistència a ser influïts per factors externs. Així mateix, el comportament lingüístic de les famílies mixtes amb els fills és un bon indicador de la situació sociolingüística d’una comunitat o de l’indret d’una comunitat. N’és una bona prova les diferències que hi ha en aquesta classe de famílies segons el lloc del territori de llengua catalana on viuen.

 

Els avantatges que suposa educar els fills en les llengües que habitualment parlen els progenitors (encara que no necessàriament entre ells) són clars. Els infants trilingües i quadrilingües són sovint resultat d’haver estat educats per progenitors heterolingües en un context social (societat i escola, per exemple) de llengua diferent de les dels pares. Això és positiu si totes les llengües que entren en contacte amb l’infant són valorades pels progenitors i ho transmeten als fills. Transmetre’ls fòbies lingüístiques no els fa cap bé, ni acadèmic ni social. Darrerament sembla que ja ho entenen molts de pares; llàstima que determinats polítics no estiguin a la seva altura.

 

Més continguts de