Vaig voler fugir de la trampa del glamur buit de la faràndula de Madrid i em vas rebre amb els braços oberts, tancant els ulls per sentir millor les coses que volia dir i em vas plantar al món dels periodistes, primer, i dels escriptors, després. Hi confiaves. No sé per què, però ho feies. I la teva confiança en mi em va regalar la meva. Mai no t'ho podré agrair. Cada línia que escric des d'aleshores et pertany una mica i les alenades de llibertat que de tant en tant se m'escolen entre paraules les hi vas posar tu, dient-me que sí, que ho fes, que endavant, que això sí i això no. Vaig aprendre a escriure ràpid, molt ràpid, i bé, adormit o despert, trist o content i amb ressaca, alguna vegada. Però ara costa tant, escriure, Joan. "No escriguis en primera persona fins que no tinguis 50 anys", em vas dir.
Però costa tant. T'escric quan encara ets viu però ens han dit a tots que no. Que és qüestió d'hores. Que t'apagues. T'escric com un periodista que prepara la crònica amb una informació segrestada al davant, però no puc, no en sé, les paraules no surten i és, suposo, perquè tenies raó i pesa massa la primera persona i perquè encara no tinc 50 anys.
No puc escriure com voldria ni com tu voldries que ho fes, però ho faré com pugui, només per donar-te les gràcies per tot, per agrair-te aquesta foto, i aquella tarda que vas venir amb una ampolla de xampany a l'hospital perquè acabàvem de ser pares, i aquelles abraçades amb el cap recolzat al meu pit, aquell cap tan gros que tens, ple a vessar d'informació útil i d'informació absurda, i gràcies per aquella carretada de carn arrebossada aquell dia, quan jo encara menjava carn i tu encara no te'n foties de mi perquè no menjava carn, i per tantes sobretaules tan llargues tan plenes de riallades –com m'agrada sentir-te riure– i plenes de discursos fets de grans paraules que ens protegien del món i ens feien sentir invencibles, i aquell primer consell que em vas donar quan encara érem a Ràdio Barcelona, tu, el senyor Barril, jo, un passerell que s'ennuegava amb l'èxit ràpid. Gràcies per triar-me per ser republicà, un honor que compartim uns pocs privilegiats i privilegiades de la professió i que ens ha fet sentir a tots orgullosos i millors, per ensenyar-me que la frivolitat no està renyida amb la intel·ligència –ara anaves a la tele en pijama, ara passejaves pel carrer Casp amb un vestit de fil blanc i lluminós–, per demostrar-me cada dia que les presses de cadena de muntatge del periodista són compatibles amb el rigor i el talent, que hi ha una altra manera de fer, que quan no tenim temps per a res és quan hem de tenir temps per a tot, per la tranquil·litat que duies penjada com la medalla d'una conquesta, per l'alegria d'escriure una frase rodona i perfecta, que és com aturar el món amb la voluntat un instant i asseure's a contemplar-lo, congelat i immòbil, com un quadre només per a tu.
Gràcies, mestre, amic, confident, pare, germà. Gràcies, Joan.
Ara no em surten les frases rodones i perfectes i no puc aturar el món, que gira i avança cap a una conclusió injusta amb cada minut que passa, empès per un diagnòstic objectiu i cruel que no era per a tu, o potser sí, no m'importa.
No, no som invencibles, ja fa temps que ho sé i avui més que mai, però també sé que és millor haver viscut una vida on t'has sentit invencible una estona, on has sentit, ni que sigui un sol cop, com deies cada matí, que tot està per fer i tot és possible.
