Publicitat
Publicitat

TELEVISIÓ

‘El caso Asunta’, primer ‘true crime’ espanyol en obert

Atresmedia s’afegeix al format que han popularitzat sèries com ‘Making a murderer’ o ‘Muerte en León’

Antena 3 se suma a la tendència de les docusèries basades en crims reals i estrenarà, d’aquí poc, Lo que la verdad esconde: el caso Asunta, la primera d’aquest gènere que s’emetrà en obert a Espanya. És una producció audiovisual de tres episodis elaborada per Ramón Campos, de Bambú Producciones ( Las chicas del cable, La embajada), i el director Elías León Siminiani ( Mapa), que busca analitzar i aportar noves claus al cas. Ho fa a través de les declaracions de testimonis, amb els materials de la investigació i alguns elements aconseguits durant un llarg procés de gravació, que ha durat catorze mesos.

El caso Asunta serà la primera d’un seguit de docusèries sobre crims reals que té previst emetre Atresmedia sota el paraigua de Lo que la verdad esconde.

Reconstruint el cas

La mort d’ Asunta Basterra, una nena de 12 anys de Santiago de Compostel·la, va generar un fort interès mediàtic des del 2013 -quan la policia va trobar el seu cos en una pista forestal de la Corunya- fins que el 2015 un jurat popular va declarar els seus pares culpables de l’assassinat. Ara El caso Asunta vol repassar tots els aspectes del cas, per analitzar la informació coneguda però també aportar-ne de nova.

“És una narració periodística que ha intentat mantenir-se al màxim d’objectiva i equànime possible”, explica a l’ARA Elías León Siminiani. “La història s’explica per si sola gràcies a testimonis, documentació d’arxiu i materials que hem aconseguit”. Per aquest mateix motiu, afegeix, van decidir no posar una veu en off que narrés el cas, sinó que es deixa que parlin les més de cent persones a qui es va entrevistar, totes vinculades directament amb els fets. “Si apareix un psicòleg, era un psicòleg implicat en el judici -afegeix-, ningú declara en funció d’expert, sinó que tothom que compareix ho fa per donar testimoni del que ha viscut”.

L’equip que hi ha al darrere de la docusèrie ha intentat parlar amb persones de les dues bandes del cas, comenta Siminiani. D’una banda, la part de la investigació i la fiscalia, i, de l’altra, els pares adoptius de l’Asunta, Rosario Porto i Alfonso Basterra. Tot i això, el sistema penitenciari no els hi ha posat fàcil. “En tots tres episodis ja es veu que el contacte no ha sigut senzill -comenta el director-, Institucions Penitenciàries ens va obstaculitzar i, finalment, va vetar el contacte. No podíem gravar dins la presó”. Per això, la producció va haver de recórrer a mètodes alternatius com ara trucades o correspondència.

Però a més d’una anàlisi profunda dels fets, Siminiani explica que l’altre gran objectiu de la docusèrie és donar visibilitat a l’Asunta. “Era una figura que havia quedat sepultada sota el soroll dels centenars de debats que va generar el cas -diu-, i li volíem donar vida a través de la seva imatge i la seva presència”. Per això, els episodis mostren fotografies d’ella ballant, amb les seves amigues, a la Xina... Fins i tot mostra algunes fotografies del sumari del cas, “tractades amb el mateix rigor que el dels mateixos investigadors”, puntualitza el director.

L’ascens del ‘true crime’

D’ençà que el 2015 Netflix va estrenar el documental seriat Making a murderer, en què es plantejava que Steven Avery havia sigut acusat injustament d’assassinat, aquest gènere que reconstrueix i analitza crims reals a la pantalla ha guanyat una gran popularitat. El seu èxit va provocar que als Estats Units sorgissin sèries de premissa similar, com  The People v. O.J. Simpson o The Jinx. A Espanya, aquest format va arribar a la cadena de pagament Movistar+ amb Muerte en León, que investigava l’assassinat de la presidenta de la Diputació del PP Isabel Carrasco, i que va acabar aportant noves proves a la investigació, que encara no estava tancada.

No és aquesta la intenció d’ El caso Asunta, que ja té una sentència ferma. El que pretenia l’equip de Siminiani, explica, és reflexionar sobre l’impacte “dels judicis mediàtics i el paper dels mitjans a l’hora de fer judicis paral·lels”, i també fixar-se en les conjectures que sorgeixen arran de casos així, que només serveixen per “alimentar milers de tertúlies televisives”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT