Carla, a caçar elefants

Escolto l'arrencada del discurs de François Hollande. Diu als francesos que els "estima" i que França "no és un país qualsevol". Flota en l'ambient la sensació que aquestes eleccions són molt importants per al món i se m'encomana. Miro la llista de TT, convençuda que n'hi haurà sobre les eleccions franceses. Et voilà , n'hi ha un: Carla Bruni. Una estona més tard hi apareixerà Sarkozy, però en aquests primers moments la que mana a Twitter és la seva dona. Sembla que una de les preocupacions dels piuladors és si la Bruni tornarà a cantar, ara que el seu marit deixa de ser president. Hi ha dos blocs: els que esperen que torni a la música i els que es lamenten precisament perquè estan convençuts que ho farà. Totes les opinions són respectables, però mai no he entès això de lamentar-se amargament perquè algú que no t'agrada publica discos o llibres: no te l'escoltis o no te'l llegeixis, i punt. Però l'esnobisme és una temptació massa gran (i poc original) i produeix coses com: "Missatge a Carla Bruni: a treballar! Nota: ni se t'acudeixi tornar a cantar!!!". O bé: "El pitjor del fet que hagi perdut Sarkozy és que Carla Bruni tornarà a cantar". Tanmateix, la gran preocupació és una altra: què passarà ara amb aquesta parella tan maca? Sap greu veure l'escepticisme de la xarxa, que dóna per fet -sense fissures- que Carla no s'estima Nicolas i que ara, veient la pèrdua de poder del seu marit, li demanarà el divorci. O sigui: res que no hagi passat tota la vida, d'ençà que existeixen els humans i l'enveja. L'única diferència és que ara les brometes es fan amb un altre vocabulari, com ara vaticinar un canvi d'estat en l'apartat sentimental del Facebook de Bruni. Tot previsible i molt blanc. Només una excepció amb una mica de gràcia: "Ànims Carla Bruni. Si vas a caçar elefants, pots conèixer un rei, que aquests sí que són per a tota la vida i no et faran fora de palau".