Joaquim Nadal explicava ahir a la ràdio que, davant de la guerra de xifres que s’estava donant a Twitter sobre el dèficit de la Generalitat, va fer un pas enrere perquè no volia participar del “pim-pam-pum”. Això, en boca d’un tuitaire contumaç com ell, capaç de fer autèntica poesia amb 140 caràcters, fa reflexionar sobre si efectivament aquesta xarxa social permet un mínim de debat polític amb profunditat. Potser Twitter ésmés efectiu omplint la plaça Tahrir que escatint quants diners demés gasta l’administració catalana.
Després d’una etapa –preelectoral– amb plena efervescència tuitaire dels polítics, tal volta comença ara la ressaca: la por de publicar aquell missatge que acaba girant-se en contra i ocupant titulars. Fa unes setmanes, un polític amb responsabilitats a Palau m’explicava que, el dia que l’Osasuna va guanyar el Madrid, va estar força estonamirant de publicar un tuit que recollís alhora la seva eufòria barcelonista amb el rigor al qual el càrrec l’obliga. Al final, el seny el va empènyer a un lacònic, objectiu i incontrovertible “El Madrid ha perdut”. No el devien retuitejar gaire, però conserva la feina.
