Compartir, el nou evangeli
La secció catalana de l'apostolat de la barra lliure de contingut ha escorxat Empar Moliner i Iu Forn a les xarxes socials pels seus articles a l'ARA, que posen en evidència la hipocresia d'alguns defensors de Megaupload, el servidor de contingut digital majoritàriament aliè que l'FBI ha tancat.
Sí, el model de negoci està canviant: digitalitzar el contingut permet una difusió més àmplia a un preu molt inferior al del suport físic. Ara es poden vendre més unitats, més barates. Però m'amoïnen els crítics -molts dels quals aspiren a desplaçar els intermediaris de sempre per posicionar-se ells com a nous àrbitres de la difusió del contingut creat per altres- que s'emboliquen en el sobrevalorat concepte de compartir és bo per imposar el nou ordre a les empreses i els creadors, practicant la mateixa arrogància que ells els retreuen. Una versió 2.0 d'aquell la propietat és un robatori del segle XIX, tan fàcil d'aplicar només a la propietat dels altres.
Obliden almenys tres coses. Una: que sigui tècnicament possible fer una cosa no vol dir que sigui lícit. Dues: cadascú és lliure de suïcidar-se comercialment com més li agradi: si algú no vol vendre més, és problema seu. I tres: en aquest cas, l'ordre dels factors sí que altera el producte. Ona Vinyamata retreia ahir en aquest diari als creadors que mai van proposar a Megaupload compartir els beneficis obtinguts amb el contingut. ¿Però no hauria d'haver estat Megaupload qui, abans de facilitar l'apropiació del contingut, s'adrecés als seus propietaris per proposar-los un tracte?
Toni Piqué ho explicava divendres passat en aquesta pàgina: pagar pel contingut també és garantia que el que no s'ho val no durarà. Alguns aspirem a durar molt temps a la zona Premium de l'Ara.cat, si pot ser perquè vostè, amable lector, considera que val la pena pagar una mica per llegir-nos.
